El pare

El dia que l’ésser humà visqui cent cinquanta anys, o dos-cents, podrem tenir una perspectiva més àmplia de la nostra existència, dels nostres personatges, de la vida, en general, però, sobretot, veurem com funciona i evoluciona l’engranatge dels somnis i de la història. De moment, com que no vivim suficient, sempre que puc i sense que se’m noti gaire, miro d’escapar-me a Alella i xerrar una estona amb un conversador fabulós: el Dr. Antoni Caralps i Riera (Barcelona, 1934), l’internista i nefròleg que el 1965 va dirigir, juntament amb el Dr. Josep Maria Gil-Vernet (Barcelona, 1922), l’equip que va realitzar a l’Hospital Clínic de Barcelona el primer trasplantament de ronyó a la Península, una de les fites mèdiques més importants del segle XX a Catalunya.

La primera vegada que vaig trobar-me amb el Dr. Caralps, que va arribar a ser alcalde d’Alella, no em va citar a casa seva, també a Alella, sinó a Can Cuiros, un gran casalot que hi ha una mica més avall, quarter general de l’extensa família Caralps. Ho va fer expressament, perquè em volia fer notar la importància que tenia l’edifici, una antiga casa pairal enorme, de tres plantes, en la vida i obra del pare, el Dr. Antoni Caralps i Massó (Barcelona, 1904-1988), personatge únic, pioner en cirurgia toràcica i pulmonar, així com en cirurgia cardíaca durant els anys quaranta, vertader colós de la medicina catalana. L’objectiu del Dr. Antoni Caralps (fill) era fer-me entendre, des de Can Cuiros, una qüestió cabdal: que els somnis mèdics i quirúrgics que el pare havia rumiat i planificat en aquella casa -reducte de pau que antigament havia pertangut a la família de l’esposa, Dolors Riera Macià, família il·lustre de juristes i advocat-, de manera gairebé màgica, s’havien anat fent realitat i acomplint en la figura dels fills metges. “El meu pare -m’explicava- es va avançar a la intenció de portar a terme un trasplantament de cor molt abans que ho fes el cirurgià sud-africà Christiaan Barnard, que ho va aconseguir el 1967”. Quan Caralps pare es va adonar que el somni se li escapava, i que ell no ho podria fer, va començar a transmetre als dos nois metges l’excel·lència científica que havia de convertir els Caralps en un cas únic i excepcional.

Una mica més amunt de Can Cuiros hi viu el germà petit, Josep Maria Caralps (1942), el cirurgià cardíac que va heretar directament l’especialitat paterna i que, agafeu-vos, la nit del 8 al 9 de maig del 1984 va aconseguir amb èxit el primer trasplantament de cor a l’Estat, que en realitat va ser múltiple de fetge i ronyons. El 1969, el marquès de Villaverde, cirurgià i marit de Carmencita Franco, filla del dictador, ho havia provat sense èxit.

Caralps, el pare, la biografia del qual hauria d’existir en forma de llibre (ho deixo a l’aire), arrossegava el somni dels germans Trias i Pujol (sobretot d’Antoni Trias) de convertir Catalunya en pionera mèdica de la cirurgia toràcica, però ell volia anar més enllà. Es va adonar que el gran tema eren els trasplantaments. Va inculcar de manera tan eficaç i obsessiva tot allò als fills metges, que fins i tot el gran, que reconeix que ell no era cirurgià sinó nefròleg, va fer els possibles per engegar igualment la carrera dels trasplantaments a Catalunya. “Jo també estava convençut que allò era el futur -m’explica-, i com que jo era nefròleg, estava il·lusionat amb el de ronyó i també estava convençut que aquí ho podíem fer. Però ningú no s’hi animava”. El 1963, l’Antoni Caralps, format com a internista a la llegendària Clínica Mèdica A de l’encara més llegendari Dr. Agustí Pedro Pons, de l’Hospital Clínic, s’havia fixat en un jove uròleg: “Josep Maria Gil-Vernet va ser la darrera opció -afirma-; tots els cirurgians em deien que el de ronyó era impossible. Recordo que vaig trucar a Gil-Vernet -segueix dient-, li vaig dir «Josep Maria, he pensat que podríem fer un trasplantament de ronyó...» i, fixi’s com funciona el cervell d’un geni, «Ara baixo», em va dir; Gil-Vernet es pensava que anàvem a fer la intervenció en aquell mateix moment. Recordo que vaig saber que ho faríem, i també recordo que, a l’instant, vaig pensar en el meu pare”.