Palmira: una destrucció per capítols
Els jihadistes derrueixen el temple de Baal, un dels més importants de l’oasi on Orient s’unia amb Occident
BarcelonaAl segle III, els habitants de Palmira no van poder resistir el setge de les legions de l’emperador romà Aureli. La reina, Zenòbia, va ser derrotada i empresonada. Però la ciutat va sobreviure i el 1980 la Unesco va declarar-la Patrimoni de la Humanitat. Ara, quasi dos mil anys després, pot desaparèixer. De moment, ahir el règim sirià va confirmar que l’Estat Islàmic ja ha fet volar una de les joies de la corona: el temple de Baal.
A Palmira s’hi van venerar déus romans, però també orientals, com Baal. El jaciment és un oasi enmig d’una zona àrida que ha estat poblat des de l’època dels neandertals fins avui. Va ser un punt d’avituallament en la Ruta de la Seda, on Orient s’unia amb Occident. Ahir el responsable de la direcció general d’Antiguitats i Museus de Síria, Maamoun Abdulkarim, detallava el desastre: “Han provocat greus danys al temple de Baal. La part interior ha sigut destruïda i les columnes del voltant s’han ensorrat”, va afegir. Abdulkarim afirmava que la destrucció va ser el cap de setmana i l’Observatori Sirià de Drets Humans defensava que l’explosió es va produir fa un mes. Sigui com sigui, Baal és una gran pèrdua: “És el temple grecoromà del segle I més important de Palmira, sobretot pel seu excel·lent estat de conservació. Tenia parets de cinc metres d’alçada, la columnata, escultures, el pòrtic i un recinte tancat amb la muralla. Es pot dir que es conservava un 65% del temple”, assegura el responsable del Seminari d’Arqueologia Prehistòrica del Pròxim Orient (UAB), Miquel Molist, que va treballar a Palmira entre el 1978 i el 1996.
Els jihadistes són a Palmira des del maig. “Ho hem dit moltes vegades, que atemoririen la gent i, quan tinguessin temps, destruirien els temples. Estic veient com destrueixen Palmira davant dels meus ulls. Que Déu ens ajudi”, va lamentar Abduklarim. Fa una setmana, l’Estat Islàmic va decapitar Khaled al-Assad, l’arqueòleg responsable durant 50 anys de les antiguitats de Palmira. El van estar interrogant durant un mes, perquè els jihadistes estan convençuts que Palmira encara amaga tresors.
El temple de Baal no és l’única pèrdua de Palmira. També es va destruir una mesquita i, el mes passat, una de les escultures més icòniques: el lleó de Palmira. Es tractava d’una peça de tres metres que representava un lleó protegint un antílop entre les potes. Simbolitzava la protecció de la ciutat. “El pitjor és que les notícies arriben amb comptagotes. No sabem ben bé què s’ha destruït i que no -explica Molist-. Fins a la Guerra de l’Afganistan, el patrimoni s’havia utilitzat com a botí o havia patit danys col·laterals, però mai s’havia utilitzat com una arma de guerra”. “És un crim de guerra. Un nou intent de deixar la població de Síria sense identitat ni història -deia ahir la directora general de la Unesco, Irina Bokova-. La creativitat humana vencerà el fanatisme. Els edificis seran rehabilitats i reconstruïts”. El govern espanyol va lamentar “una mostra més de la barbàrie de Daeix en l’afany per esborrar la petja que diferents civilitzacions han llegat al llarg de la història”.
La Unesco considera que a Síria hi ha sis llocs en perill, tots considerats Patrimoni de la Humanitat: Damasc, amb 125 monuments conservats; Bosrà, una important ciutat de la ruta de caravanes; Palmira; Alep, que ja ha patit diferents destruccions, i el Crac dels Cavallers, una fortificació de les croades construïda entre el 1142 i el 1271. Molist hi afegeix Apamea i Homs.
Les explosions no són l’únic atac: “Als jaciment hi ha molt pillatge”, assegura l’arqueòleg. El que se sostreu normalment s’exporta a través de xarxes que funcionen a Turquia, el Líban o Jordània, i es blanqueja. Les peces les acaben comprant col·leccionistes i museus d’arreu del món. Entre aquests compradors hi ha la monarquia saudita. Darrere d’aquesta destrucció també hi ha la iconofòbia. Durant les últimes dècades s’ha estès el wahhabisme, una branca de l’islam que rebutja qualsevol representació divina. Hi ha la creença que Déu és tan inabastable i abstracte que no es pot representar.
