Un país normal amb voluntaris excepcionals

VA SER EL DIA de les cues més alegres que he vist mai, de la gent gran, d’algunes llàgrimes, de les famílies. Un bany de civisme. I va ser també el dia dels voluntaris. Eren a tot arreu, ben d’hora ben d’hora i fins ben tard ben tard, amb un somriure educadíssim, que de tant en tant es desdibuixava per donar pas a l’emoció. Conscients que el que fan no és inútil, sinó una lliçó global de democràcia. Alguns dels que vaig anar trobant els reconeixia. De l’Ampa, l’esplai, la coral o l’associació de veïns. Els que s’arremanguen, els que van a les reunions i acaben llepant, perquè els cau un càrrec no remunerat que accepten amb un entusiasme infatigable. Cadascú al seu poble és responsable de les coses que funcionen, són la Catalunya amateur, la que mai falla. Algú els acusa ara cínicament de dividir el país, quan són ells els que el mantenen cohesionat des de baix, defensant l’escola pública, la sanitat per a tothom, els desnonats, les festes populars, uns esplais que integren els immigrants, els castells. I ara el dret elemental a votar. Em dol quan se’ls ridiculitza o menysté. I m’indigna que se’ls hagi volgut criminalitzar recentment, o que les clavegueres de l’Estat els bloquegin els telèfons, a ells, la bona gent voluntària, amb un abús de poder que algun dia jutjarà un tribunal dels drets humans. I ells allà, ajudant la gent gran a passar al davant, recomptant escrupolosament, amb exquisidesa nòrdica, alegria mediterrània, resistència germànica. Van de cara, trepitgen fort, no tenen res a amagar, defensen l’escala de veïns, el barri, la ciutat, el país, el món. Me’ls estimo molt, els admiro i sé que gràcies a una gent tan excepcional acabarem sent un país normal.