La caiguda d'un gran poble

Peces històriques triades per Josep Maria CasasúsEls catalans devem als herois vençuts de l'any 1714 l'haver posat a la pèrdua de les llibertats catalanes un final digne d'un gran poble. Catalunya no caigué resignada i silenciosa; en l'hora del seu enfonsament nacional no mostrà els senyals de la vilesa ni els de la covardia. El nostre poble no podia acceptar la submissió per voluntat pròpia, i preferí d'ésser trepitjat pels vencedors en arribar a l'acabament d'una gloriosa resistència.

Les últimes paraules dels assetjats de Barcelona foren una apel·lació al futur. I com que aquesta apel·lació la signaren amb llur sang, ha acabat per ésser escoltada. La raça d'aquell Borbó insolent que imposà al nostre poble la llei de l'espasa, ha estat destrossada i exiliada. El seu darrer representant, a Espanya, que tenia la mateixa rancúnia anticatalana del primer, és lluny, sense corona, sense glòria, sense honor i sense esperança. En el llarg duel històric entre Catalunya i els Borbons, l'espasa torçada de Rafel Casanova ha tingut més poder que l'espasa temporalment triomfant de Felip V.

Les derrotes, quan són glorioses i quan els derrotats defensen una justa causa de llibertat, tenen la virtut de promoure, temps a venir, els moviments de renaixença i les nobles revenges. El dèspota que ha aixafat un poble no pot dormir mai tranquil, [...] La seva victòria efímera és, més aviat o més tard, anul·lada pel redreçament dels caiguts, per la resurrecció de les nacions sacrificades. Una força espiritual, subtil i formidable, de la qual no s'adonen els orgullosos adoradors de la força material, trenca les més feixugues lloses dels sepulcres i esmicola els més alts castells del poder monàrquic.

Enguany Catalunya commemora l'Onze de Setembre tot treballant en els preparatius del nou règim autonòmic. Quan un poble cau com caigué Catalunya l'any 1714, torna a alçar-se. L'espasa del darrer conseller en cap, torçada i tot, saludarà enguany la llibertat recobrada.