Putin ens fa tocar de peus a terra
Durant massa temps, Occident s’ha fet il·lusions amb la Rússia de Vladímir Putin, unes il·lusions que ara s’han esvaït del tot a la península de Crimea. Occident ho hauria d’haver sabut, i s’ho hauria d’haver imaginat des del principi: des que va esdevenir president per primera vegada, l’objectiu estratègic de Putin sempre ha sigut retornar a Rússia la seva condició de potència mundial.
Per aconseguir-ho, Putin s’ha servit de les exportacions energètiques russes per anar recuperant a poc a poc els territoris perduts arran de la desintegració de la Unió Soviètica. Ucraïna sempre ha sigut una peça clau d’aquesta estratègia perquè, sense aquest país, la idea d’una Rússia revifada resulta impossible. Per tant, Crimea tan sols era el primer objectiu; després seguirà amb la part oriental d’Ucraïna i la desestabilització constant del país sencer.
Davant nostre, el sistema de països establert a l’Europa de l’Est, al Caucas i a l’Àsia central després de l’era soviètica està a punt de ser derrocat. L’ordre internacional del segle XIX, basat en un equilibri de poders de suma zero, amenaça de substituir les lleis modernes d’autodeterminació nacional, la inviolabilitat de les fronteres, l’imperi de la llei i els principis fonamentals de la democràcia.
En conseqüència, aquesta tempesta política tindrà unes repercussions immenses per a Europa i per a les seves relacions amb Rússia, ja que determinarà si els europeus viuen segons les normes del segle XXI. Els que creuen que Occident es pot adaptar al comportament del govern rus (tal com suggereixen els defensors de Putin a Occident) s’arrisquen a alimentar una escalada estratègica, ja que una actitud tova no farà res més que envalentir el Kremlin.
Independentment que els líders europeus ho reconeguin o no, és evident que la Unió Europea ha entrat en conflicte directe amb Rússia per la seva política d’expansió, una situació que no es produïa des del final de la Guerra Freda. El renaixement de Rússia com a potència mundial requereix no només la reintegració dels territoris soviètics, sinó també un accés directe a Europa i un paper protagonista al continent, sobretot a l’Europa de l’Est. La lluita estratègica ja és un fet.
Des d’una perspectiva occidental, la confrontació deliberada no serveix de gaire, ja que la UE i Rússia són veïns i ho seguiran sent. A llarg termini, Rússia necessitarà la Unió Europea més que no pas al revés, perquè al Pròxim Orient i a l’Àsia Central, la Xina s’està perfilant com un rival d’unes dimensions totalment diferents. A més, la ràpida disminució de la població russa i l’enorme dèficit de modernització del país fan que una futura col·laboració amb la UE sigui inevitable. Però per aprofitar aquesta oportunitat cal actuar d’acord amb la llei, no per la força, i els actors implicats s’han de guiar pels principis de la democràcia i l’autodeterminació, i no per la política de les grans potències.
En comptes d’això, Putin ha desencadenat una llarga crisi. La resposta d’Occident serà una nova política de sancions, sobretot en forma de mesures econòmiques i diplomàtiques. Europa reduirà la seva dependència energètica de Rússia, revisarà les seves prioritats i posicionaments estratègics, i reduirà les inversions i acords de cooperació bilateral.
A curt termini pot semblar que Putin té cert avantatge, però aviat es farà evident la debilitat de la seva posició. Rússia depèn del tot, políticament i econòmicament, de les seves exportacions energètiques i de primeres matèries, que van sobretot a Europa. Una demanda europea a la baixa i un preu del petroli insuficient per mantenir els comptes del país poden fer trontollar el Kremlin ben de pressa.
Certament, hi ha motius per pensar que Putin ha anat massa lluny sense pensar-s’ho gaire. La caiguda de la Unió Soviètica a l’inici dels 90 no va ser provocada per Occident sinó per una onada de secessions promogudes per una sèrie de nacionalismes i minories que van veure el partit estatal debilitat i van aprofitar l’ocasió per alliberar-se’n. Avui dia Rússia no té la força política ni econòmica necessària per recuperar i reintegrar els territoris soviètics perduts, i qualsevol intent de Putin per assolir els seus propòsits només aconseguirà empobrir la població russa i dirigir-se cap a una desintegració encara més gran: una perspectiva més aviat descoratjadora.
Alhora, els europeus també tenen motius per preocupar-se, i ara han d’acceptar que la UE no és només un mercat comú (una simple comunitat econòmica), sinó un actor global, una unitat política cohesionada amb uns valors compartits i uns interessos comuns pel que fa a la seguretat. En aquest sentit, els interessos normatius i estratègics d’Europa s’han redefinit encara amb més força. De fet, Putin ha aconseguit, gairebé tot sol, reforçar l’OTAN i donar una nova raó de ser a l’organització transatlàntica.
La Unió Europea ha d’entendre que a les seves regions de l’est i del sud-est no només hi actua ella, i que, pel bé dels seus interessos en matèria de seguretat, no pot ignorar els interessos de les altres potències o, cosa encara pitjor, acceptar-los sense més consideracions. La política d’expansió de la UE no és una nosa cara i prescindible: és un element essencial de la imatge que projecta del seu poder i la seva seguretat. I la seguretat sempre té un preu.
Potser ara el Regne Unit es replantejarà els costos de sortir de la Unió Europea. I potser els països del continent s’adonaran que la unificació europea ha d’avançar a un ritme més ràpid, perquè resulta que el món (i en especial Europa i els seus voltants) no és tan pacífic com molts es pensaven, sobretot els alemanys.
El projecte de pau de la UE (la raó original per assolir una gran integració europea) potser ha funcionat massa bé; després de més de sis dècades d’èxit, havia quedat totalment obsoleta. Putin ha forçat el Vell Continent a tocar de peus a terra. La qüestió de la pau a Europa torna a ser sobre la taula i només una Unió Europea forta i unida pot donar-hi resposta.
Copyright Project Syndicate
