Piñar: més franquista que Franco?

"L a Guerra Civil de España fue [...] una Cruzada por la Fe, quizá la última Cruzada de la Historia ", va afirmar Blas Piñar el 20-N del 2000. I és que aquest notari va ser el gran defensor polític d'aquella victòria fins al seu traspàs, el 28 de gener passat, als 95 anys. En aquest sentit, va manifestar una defensa radical del franquisme que ocasionalment va anar més enllà del que volia el mateix Franco. Així, el dictador el va desautoritzar el gener del 1972, com Piñar va narrar a les seves memòries Escrito para la historia. Aleshores va participar en un acte a Barcelona per commemorar la seva ocupació el 1939 i el dictador li va dir que "era un momento de moderación ", va esborrar l'audiència que li va concedir del comunicat de visites rebudes adreçat a la premsa i " hasta soltó un taco ". Vist l'episodi, cal plantejar la importància que va tenir aquest franquisme radical de Piñar, ja que el seu ideari va marcar l'evolució de la ultradreta espanyola des dels anys seixanta fins avui.

El pes de la Guerra Civil. Piñar va destacar en liderar Fuerza Nueva (FN), un "movimiento político nacionalista y cristiano " creat el 1966 per afrontar tres revolucions, " la liberal, la marxista y la erótica ", i va editar una revista homònima que tindria especial ressò en cercles militars. El seu dirigent va contemplar la política com una croada permanent contra l'"anti-España " viscuda des de la seva joventut.

Nascut a Toledo el 1918, era fill d'un militar que va lluitar al Marroc. De jove es va vincular a Acció Catòlica i va ser molt pròxim a Falange (la seva esposa, M. del Carmen Gutiérrez, va fundar la Secció Femenina local). En esclatar la guerra, el seu pare va defensar l'Alcàsser i Piñar es va refugiar a les ambaixades de Finlàndia i el Paraguai a Madrid. El 1939, integrat en la Cinquena Columna, va participar en l'assalt de l'emissora de la Marina de la Ciudad Lineal. A la postguerra va fer carrera notarial i va ser actiu en el publicisme catòlic (el va influir el jesuïta José M. Llanos abans del seu gir comunista).

Segons va afirmar, els seus referents van ser José Antonio Primo de Rivera; Corneliu Zelea Codreanu, líder de la Guàrdia de Ferro romanesa (que va configurar un feixisme catòlic singular); i Antonio Rivera, jove dedicat a l'apostolat seglar que va morir al setge de l'Alcàsser el 1936 en voler recuperar una metralladora (juntament amb Jaime Milans del Bosch, futur protagonista del 23-F del 1981). Piñar va conèixer Rivera i va presidir el primer secretariat per beatificar-lo. Tot plegat va conformar un pòsit feixista de matriu ultracatòlica i caire rural.

Les raons del fracàs. En morir Franco, el 1975, la ultradreta va ser incapaç de concórrer unida a les eleccions. FN va esdevenir un partit i Piñar el seu líder carismàtic. Si bé als comicis del 1977 només va obtenir 65.000 vots, als del 1979 en va assolir 379.463 (2,1%) i va ocupar un escó. Tanmateix, la formació no va quallar i es va dissoldre el 20-N del 1982 pels mals resultats electorals (108.564 vots). No obstant això, Piñar la va revifar com a Frente Nacional el 1986, sota l'impacte del gran ascens del Front National de Jean-Marie Le Pen als comicis europeus del 1984 (11% dels sufragis). Tanmateix, el FN es va estavellar igualment a les urnes i va ser dissolt el 1994.

El fracàs de FN va obeir a una suma de factors. En primer lloc, perquè política i religió van ser inseparables (Piñar va contemplar els seus partits " a la manera de las órdenes religioso-militares de la Edad Media "). En segon lloc, va articular el seu ideari sobre la fidelitat als ideals del 18 de juliol i a l'obra de Franco, cosa que sintonitzava poc amb l'Espanya dels anys setanta i vuitanta. Segons Piñar, Le Pen el va alertar d'això sense èxit: " Debíamos marginar el recuerdo y la obra de Franco ", li va dir. En tercer lloc, FN mai va elaborar un programa, no va consolidar una organització, ni va desenvolupar una tàctica i estratègia clares, cosa que va comportar una important indefinició: era un "partit d'ordre" o "antisistema"? La conseqüència va ser que la formació va restar associada a actes violents i va perdre vots en benefici de l'AP de Manuel Fraga. Finalment, FN no va ser el pal de paller del seu àmbit polític, que ha continuat fragmentat fins avui.

En general, Piñar i el seu llegat van hipotecar la modernització del seu espai ideològic, tant pel pes de la nostàlgia (inherent al seu guerracivilisme i neofranquisme) com pel seu ultracatolicisme i exaltació de la hispanitat, que van dificultar l'eclosió de missatges xenòfobs (en comportar una cosmovisió igualitària i l'agermanament amb l'Amèrica Llatina). El seu lideratge, doncs, va encarnar alhora les fortaleses i febleses d'aquest sector polític i el seu influx avui encara sembla notori.