Dieta de clàssics o clàssics a dieta?

Joan F. Mira acaba de traduir, de bell nou, l'Odissea (Proa, 2011). És una notícia remarcable en uns moments de crisi com els que vivim. Sobretot perquè es tracta d'una obra cabdal -estem parlant de la font de tantes lectures que Calvino la va presentar com l'obra sobre la qual es basteix la narrativa occidental i Todorov va elaborar una teoria de la prosa a partir de la lectura de l'epopeia homèrica-, però molt especialment perquè ja estava traduïda, molt ben traduïda, per Carles Riba. El programa cultural dels noucentistes va voler fer catalana la cultura europea, va voler dotar la cultura catalana de solidesa i universalitat per la via de les traduccions de les obres més representatives de la literatura occidental. Però com pensen experts com Carlos García Gual o el mateix Mira, aquestes obres de referència cal que siguin retraduïdes per tal que no perdin la seva frescor i els lectors d'avui puguin connectar-hi almenys per la via de la llengua. En aquest sentit, aquesta traducció, que arriba precedida de les introduccions de Jordi Cornudella i d'ell mateix, no vol "embellir el text" ni "fer-lo més poètic o elevat". Aspira a mantenir "el to i el flux narratiu del poema". És interessant com aquests principis traductors han de recordar-se per acostar els lectors actuals amb un estil que, ai las, és el de l'oralitat. Estem tan convençuts que la literatura ens arriba sempre dins d'un llibre que ja no sabem reconèixer l'especificitat d'altres dimensions literàries, com ara les dels poemes èpics.

Voldria recuperar-ne ara un breu instant. Es tracta del passatge final del llibre VIII: Ulisses, acabada la guerra de Troia, es disposa a iniciar el viatge de retorn cap a casa seva, cap a l'illa d'Ítaca. Posidó, però, fa d'Ulisses un exiliat i li complica el retorn convertint-lo en un nòmada. En aquest moment de l'acció -després de llargues peripècies- Ulisses ha sojornat al país dels feacis, que l'ajudaran a varar un navili. Abans, com a hoste que és, se l'afalaga amb àpats, balls i poesies. Demòdoc és el "cantor divinal" que narra històries "per delectar". Tanmateix, les històries que explica fan referència a episodis de la batalla de Troia, parlen de la seva vida i l'emocionen profundament fins al punt que Ulisses, emocionat, es fa un tip de plorar, amagant-se sota la capa perquè ningú no el vegi. Alcínous, però, observa els seus sanglots, el seu dolor i mana que s'aturi el cantaire. Llavors li diu: "Digues també per què plores i dins el teu cor et lamentes / quan sents parlar de la sort dels dànaus argius i de Troia: / l'han obrada els eterns, i són ells que a tants la ruïna / han filat, perquè hi hagi cançons per als homes a néixer" (Riba). O, en els versos de Mira: "Digues què et feia plorar i per què el teu cor gemegava / en escoltar el destí dels argius, dels dànaus i d'Ílion: / és com els déus decidiren, i varen filar per als homes / la destrucció perquè en el futur se'n cantaren poemes".

Els déus filen desgràcies -la metàfora és molt bonica perquè usa la mateixa imatge de Penèlope en el seu teixir i desteixir per mantenir-se fidel-, perquè les futures generacions tinguin històries per cantar, per contar, per llegir. Borges també va ser sensible a aquest fragment i en va extreure una reflexió: "En el octavo libro de la 'Odisea' lee que los dioses tejen dichas para que a las futuras generaciones no les falte algo que cantar; la declaración de Mallarmé: «El mundo existe para llegar a un libro», parece repetir, unos treinta siglos después, el mismo concepto de una justificación estética de los males". Borges acara dues maneres de veure la literatura i dos autors entre els quals hi ha un espai de gairebé trenta segles: Homer i Mallarmé. El primer parla d'oralitat, és el seu món. No imagina que les coses hagin de canviar com ho han fet. Homer narra fets que es transmetien oralment per preservar la memòria col·lectiva, l'essència, la història i la idiosincràsia d'un poble. Mallarmé no concep l'existència del món sense la figura del llibre. Estem a les antípodes de la història, de la literatura, de la manera de plantejar-se el fet literari. Un viu en l'àmbit de la paraula, de la força de la paraula -pitonisses, oracles, sacerdots, déus que parlen i emeten manaments, cantors que narren històries del passat...-, mentre que l'altre pensa que el món existeix per arribar a ser un llibre, com si en cas que no ho arribés a ser, en cas que no s'escrivissin tots els fets, tota l'experiència vital, el món no hagués de ser res, hagués de desaparèixer en el silenci com desapareixen cultures senceres quan desapareix la seva llengua.

L'escriptura és testimoni de vida pel francès, sense l'escriptura no hi hauria vida, no hi hauria record, no hi hauria memòria. Seríem amnèsics, com si, igual que els companys d'Ulisses, haguéssim menjat flor de lotus. I els fets moririen, generació rere generació perquè no hi hauria ningú que els pogués rellegir, que els pogués reviure. Cançó i llibre són a les antípodes l'un de l'altre, com ho estan oralitat i escriptura i, tanmateix, entre uns i altres hi ha una estranya relació que els acosta i els associa indissolublement. Baltasar Porcel deia: "Escric perquè he llegit i llegeixo perquè visc". Llegir, viure, escriure. La lectura és una forma de vida. És també una forma de conversa amb els textos. Potser avui és quan més ens cal refugiar-nos en la lectura dels clàssics. En general -penso ara en el món de l'educació- hem passat, en només 30 anys, de llegir el clàssics com ara el Quijote per fascicles des de 5è d'EGB fins a 3r de BUP a abolir-los com qui fuig del dimoni. Ens hem deixat perdre els clàssics perquè ens hem pensat que ja no tenien res a dir-nos. Res més lluny de la realitat. Les grans històries interessen sempre i els clàssics estan reblerts de grans històries. Però cada conte necessita la seva Sherezade i aquesta hauria de ser la missió de professors, crítics o mediadors entre els estudiants, el públic i els textos. Això és el que jo intento: fer de Sherezade i jugar a enganyar la mort explicant històries, llegint-les. Podem llegir els clàssics per plaer, per aprendre, per perdre's i per retrobar-se. Podem llegir per saber dels altres o per conèixer-nos. Llegir per evadir-se i per recuperar-se. Però cal llegir-los perquè els clàssics s'ho valen i perquè nosaltres ho valem. Alimentar-se exclusivament dels productes de la temporada provoca anèmia, per això ens calen els clàssics, avui, demà i sempre.