ABANS D’ARA
Efímers24/04/2014

Les ‘Obres completes’ de Joan Maragall

D’Albert Manent (Premià de Dalt, 1930 - Barcelona, 2014) a Serra d’Or (XII-1961). L’assagista i crític literari que ens va deixar fa deu dies ens convidava a llegir entre línies en temps del franquisme.

Albert Manent 1961
i Albert Manent 1961

Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús[...] Cap escriptor català contemporani, llevat de Verdaguer, no ha assolit com Joan Maragall quatre edicions d’obres completes. Aquesta que ressenyem ens sembla ja la definitiva, i cal remarcar l’esforç de tots els qui l’han feta possible i especialment de l’Editorial Selecta. Amb tot, fóra interessant que per a anys a venir hom preparés una edició crítica que inclogués totes les variants, indiqués els llocs on aparegueren una o més vegades els textos de Maragall, i si el que es publica correspon al que deixà enllestit en una última revisió el mateix autor, com és el cas de L’església cremada. Potser, com a colofó de la doble commemoració maragalliana, caldria esbossar el projecte futurible d’aquesta edició, amb la col·laboració dels estudiosos maragallians de l’estranger. [...] No hi ha gaires monografies sobre aspectes de Maragall. Celebraríem l’aparició immediata de la de Josep Benet Maragall i la Setmana Tràgica, premiada per l’Institut d’Estudis Catalans. Amb els articles polítics, socials i literaris, els discursos, els pròlegs, les al·locucions i els estudis biogràfics, un crític o un historiador pacient i aciençat ens podria oferir un perfil nou de l’escriptor, una imatge de l’home cívic, una síntesi del pensament, etc., del qui fou, com escriu Josep Carner, “generós conseller de la ciutadania, indispensable encoratjador de tota alta empresa, administrador de somnis col·lectius, ètic redreçador de senys i voluntats”. Insistim, doncs, que són urgents aquests estudis especialitzats. Llegint articles com El sentiment de Pàtria, La ciutat del perdó, L’església cremada, Conversa bilingüe, etc., ens sobta de veure-hi gairebé les mateixes preocupacions, els mateixos planys, els mateixos problemes, la mateixa esperança dels qui hic et nunc -com plaïa a Carles Riba d’escriure- maldem per la Idea. En Maragall hi ha moments profètics: ens remou, ens interpreta fins quan s’aïra, i sembla llavors un “flagel·lador a estil de les prèdiques de Savonarola”.