Obama busca a l’Àfrica guanyar la partida a la Xina

BarcelonaBarack Obama aterra a l’Àfrica amb la llei de creixement i oportunitat per al continent (l’AGOA, per les seves sigles en anglès) acabada de renovar per a una dècada més. La norma és vella, aprovada per Bill Clinton l’any 2000, en la recta final del seu mandat, i permet als estats subsaharians el comerç lliure d’impostos per a determinats productes amb els Estats Units. En realitat, el text havia expirat fa gairebé un any, però el retard li va bé ara i serveix al president nord-americà per anar de visita amb una ofrena que confirmi als seus convidats que Washington vol estrènyer llaços i confia en els socis africans. Amb aquest regal sota el braç, el president nord-americà va trepitjar ahir per tercer cop l’Àfrica des que ocupa la Casa Blanca, en un viatge que el durà a la Kènia dels seus orígens paterns -sense acostar-se al poble dels Obama per seguretat- i Etiòpia.

Amb aquest viatge, Obama ja és el president nord-americà que més cops ha trepitjat l’Àfrica mentre exerceix el càrrec. Una altra cosa són els fruits d’aquestes visites oficials. Però han passat gairebé vuit anys des que les alegries i esperances embogides per un primer negre a la Casa Blanca van calar entre uns líders i una ciutadania que encara “s’emmiralla en un país on els negres poden triomfar i en la lluita pels drets civils de Martin Luther King”, subratlla Fernando Díaz, politòleg especialista en l’Àfrica i editor del blog Africaye.org. Ara, però, a poc més d’un any que Obama deixi la presidència, ja pocs africans el veuen com un dels seus i menys com el líder que farà de l’Àfrica una gran prioritat.

Llegat pobre

De moment, el balanç del president és més aviat pobre, sense grans fites, més enllà del valor simbòlic per a un continent empobrit, sobreexplotat i oblidat. “Obama és el president nord-americà que menys ha fet per l’Àfrica”. És el que opina el congolès Mbuyi Kabunda, professor de relacions internacionals del Grup d’Estudis Africans de la Universidad Autónoma de Madrid, que apunta que potser va “témer ser acusat de sectari”. Fins i tot George W. Bush presenta millors credencials amb un programa per acabar amb la sida, i Clinton va crear la Corporació dels Desafiaments del Mil·lenni, una agència per reduir la pobresa. “D’Obama se n’esperava més i no ha tingut l’Àfrica a la seva agenda”, es lamenta en aquest sentit Díaz. Les prioritats de Washington en l’esfera internacional han sigut, certament, d’altres: Obama marxa amb una ambaixada oberta a l’Havana i l’amenaça de la bomba nuclear iraniana esvaïda per a uns quants anys. El conflicte entre palestins i Israel i l’expansió del jihadisme del Pròxim Orient són els grans fracassos. I Washington confia que podrà plegar amb algun èxit a l’Àfrica, amb qui l’uneixen els lligams sentimentals.

Cimera Estats Units - Àfrica

En l’últim any, però, Obama ha fet “un esforç diplomàtic titànic” per no perdre pes econòmic a la regió subsahariana i l’any passat va organitzar a Washington la Cimera EUA-Àfrica, que ha resultat poc efectiva. En l’agenda africana, el president porta apuntades en lletres majúscules l’enfortiment de relacions comercials i econòmiques amb el continent, estratègies per combatre el terrorisme islamista que ja sobrepassa les fronteres del desèrtic Sahel, i mesures per al desenvolupament.

I, naturalment, hi ha la Xina, que mereix carpeta especial, i està present també a través dels BRICS (les economies emergents que s’han unit com a contrapès a Occident). En l’última dècada, el règim de Pequín s’ha erigit com el gran rival dels nord-americans a l’Àfrica, i sense fer gaire soroll s’ha menjat els Estats Units i la Unió Europea com a socis prioritaris. Segons dades del Fons Monetari Internacional, el 2013 les vendes xineses a l’Àfrica van sumar 156.000 milions de dòlars, més del doble que el comerç made in USA. Un milió de xinesos s’han traslladat a països africans per treballar enmig de la bonança i és fàcil veure’ls en les grans obres que es fan a Lesotho o Tanzània. El mapa africà està ple de països amb quantitat i varietat de matèries primeres, però amb una enorme mancança d’infraestructures. Sense carreteres ni vies fèrries no hi ha creixement possible. Els xinesos això ho saben i s’han plantat a les capitals africanes amb diners tant per a inversions com per pagar deutes externs. Així, a Pequín es poden apuntar fàcilment la paternitat de bona part del boom africà dels últims anys. Encara que no sigui a cost zero. Fa dos anys, el juny del 2013, des de Johannesburg, Obama va enviar un missatge a xinesos i africans. “L’Àfrica no tindrà més bon company [es pot traduir per soci] que els Estats Units”, va advertir en un discurs on veladament criticava Pequín de contemplar el continent únicament com una reserva inesgotable de recursos naturals.

Desenvolupament democràtic

“La Xina no pregunta ni condiciona les inversions amb el compliment de drets humans”, explica l’editor de la web Africaye. Els xinesos arriben, construeixen i marxen. Kabunda, crític amb la simplicitat d’accions que es pot apuntar Obama a l’Àfrica, reconeix que el nord-americà ha encertat amb la seva estratègia de “vincular desenvolupament amb democràcia”. Amb tot, el professor admet que tant els Estats Units com la Xina -com abans les potències europees- utilitzen el continent “sense compassió, i fomenten el creixement a través del saqueig dels recursos naturals”. La pregunta és, segons apunta el congolès, “què passarà quan s’esgotin els minerals?”

La visita del 2013, amb parada al Senegal, Sud-àfrica i Tanzània, va servir perquè Washington premiés l’estabilitat política i l’aplicada governança d’aquests tres països. Ara, deixant-se caure per Etiòpia i Kènia, Obama fa costat als seus grans aliats a la regió en la lluita contra el terrorisme jihadista. Tots dos països pateixen en pròpia carn la violència dels somalis d’Al-Shabaab, que al mes d’abril van assassinar 150 estudiants a la universitat keniana de Garissa. A més, Obama ha pogut encaixar la mà del president de Kènia, Uhuru Kenyatta, un cop el Tribunal Penal Internacional ha retirat els càrrecs contra ell per falta de proves. De fet, la realitat és que la fiscalia del jutjat de l’Haia no ha pogut investigar les matances de després de les eleccions del 2007 perquè l’administració de Kenyatta s’ha negat a col·laborar-hi i a facilitar informació.

També crític, Díaz lamenta que Obama hagi perdut l’oportunitat de “millorar el sistema de cooperació” i crear-ne un de nou més just. “Hauria salvat el seu prestigi i hauria justificat el seu premi Nobel de la pau”, apunta l’expert.