“La majoria van viure en llibertat i sense càstig”
Quan les armes van callar, van començar els judicis per castigar els dirigents derrotats, acusats de crims contra la pau, crims de guerra i crims contra la humanitat. “Ni a Nuremberg ni a Tòquio es va donar la importància necessària als pitjors crims. La violència contra la població civil va superar la dels combats. Ho demostren els 12 milions de morts en camps de concentració europeus”, escriu Josep Fontana.
Als Judicis de Nuremberg, els responsables nazis asseguraven que no sabien res de l’extermini que ells mateixos havien ordenat, encara que en una conversa gravada durant el judici, sense que els que parlaven en fossin conscients, un alt funcionari alemany afirmava: “L’únic realment positiu de tot això és que han deixat d’existir uns quants milions de jueus”. Els Judicis de Nuremberg van començar el 20 de novembre del 1945, amb quatre jutges de cadascuna de les grans potències que havien intervingut en la guerra. L’octubre del 1946 es va publicar el veredicte i dotze dirigents nazis van ser condemnats a mort: Göring es va enverinar i la resta van ser penjats i incinerats, i les seves cendres es van escampar per evitar que les seves tombes es convertissin en lloc de culte. Després, els nord-americans farien 12 judicis més. Simultàniament, a Dachau, el 13 de novembre del 1945, es va obrir un procés contra oficials, metges i guardians de les SS que va acabar amb 38 condemnes a mort. Hi hauria més judicis anys més tard.
Nazis en grans empreses
“La majoria dels que van perpetrar matances en massa durant la guerra no van ser acusats ni condemnats, sinó que van viure les seves vides en llibertat i sense càstig”, afirma Fontana. Molts es van escapar i es van amagar a Espanya o van emigrar a l’Amèrica del Sud. “L’error més gran dels judicis va ser reduir la culpabilitat per les atrocitats nazis a l’acció d’una petita cohort de líders monstruosos, quan la veritat és que van ser alemanys ordinaris els que van executar, dia a dia, centenars de milers d’homes, dones i nens”, afegeix Fontana. L’historiador denuncia que alguns dels responsables de matances després van ocupar posicions importants en empreses. És el cas de Jochen Peiper, que va executar 72 soldats i desenes de civils belgues. Va ser condemnat a mort, però va sortir de la presó i va acabar sent un directiu de Porsche. “Les condemnes van ser insuficients, però s’ha de tenir en compte que hi hauria hagut milions de condemnats en un moment en què els occidentals necessitaven una Alemanya al costat dels EUA”, diu Aragoneses.
