Milions d’homes de totes les nacionalitats no van poder tornar mai a casa. La Segona Guerra Mundial va deixar milions d’orfes. Molts pobles i ciutats van passar a tenir només avis, dones i vídues: no hi havia homes d’entre 15 i 40 anys. Per exemple, a la Unió Soviètica al final de la guerra hi havia 13 milions més de dones que homes. Enmig del caos de la guerra, molts infants van ser separats de les seves famílies i vivien en grups per protegir-se. Dormien on podien: als portals, amagats als soterranis, en edificis enfonsats. El 1946 hi havia 180.000 nens que malvivien als carrers de Roma, Nàpols i Milà. Intentaven sobreviure robant, demanant al carrer i prostituint-se. A Iugoslàvia i a l’est d’Eslovàquia els partisans es trobaven grups de nens vivint als boscos i a les coves. L’estiu del 1945 a Berlín hi havia 53.000 nens perduts. A Polònia hi havia un milió d’orfes de guerra. L’Andrzej, un polonès que va viure en diferents camps de refugiats, explica a Continente salvaje, de Keith Lowe, que el més normal era no tenir pares: “Només recordo un nen que tingués pare. Els homes eren unes criatures molt estranyes perquè quasi no n’hi havia cap al voltant”.
A Europa van néixer entre un milió i dos milions de nens fills dels soldats alemanys, segons l’historiador Keith Lowe. El diari noruec Luftotposten, el 14 de maig del 1945, defensava que hi havia una minoria perillosa, els “bastards” fills de soldats alemanys: “No tenen nació, no tenen pare, només odi, i aquesta és la seva única herència. No poden convertir-se en noruecs. Permetre que es quedin aquí equival a legalitzar la criança d’una cinquena columna”. Tots aquests infants també havien de lluitar contra un estigma. Molts altres nens alemanys van haver de patir les conseqüències del deliri nazi de crear una raça superior. “Centenars havien nascut a les Lebensborn, ningú els volia”, explica l’historiador Alfons Aragoneses. Les Lebensborn eren llocs de trobada on les joves alemanyes podien contribuir al creixement de la pàtria tenint relacions amb els soldats de les SS de raça pura. A partir del 1939 es va recórrer al segrest de nens dels països conquerits -havien de tenir els ulls clars i el cabell ros- i, un cop arribaven a aquestes llars, se’ls germanitzava. Alguns d’aquests nens, quan van tornar al seu lloc d’origen, van ser maltractats. Per exemple, Tove Laila era una nena noruega de sis anys. Quan va tornar al seu país, només parlava alemany. Va rebre moltes pallisses fins a no dir cap paraula en alemany. La seva mare i el seu padrastre la van humiliar durant tota la vida.
Hi ha també una destrucció moral. El soldat Norman Lewis descriu el terrible impacte que li va produir, l’octubre del 1943, una escena que va viure a Nàpols: “Vam veure com tot de soldats entraven en un edifici mig derruït, amb llaunes de menjar ben agafades contra el pit. A l’edifici hi havia algunes dones. Semblaven mestresses de casa, amb cares inexpressives. Estaven molt quietes, no deien res. Estaven assegudes recolzades a les columnes. Al costat tenien algunes llaunes. Entre elles, hi havia poc més d’un metre de distància. Un soldat nord-americà, animat pels seus companys, va posar una llauna de menjar al costat d’una dona, es va descordar els pantalons i es va asseure sobre la dona. Va començar a moure lentament els malucs i va acabar ràpidament. Després es va aixecar i es va cordar els pantalons”.