On és Nin?

Peces històriques triades per Josep Maria CasasúsAquell 16 de Juny [del 1937], a migdia, Andreu Nin -camacurt, rabassut, cabells rinxolats i ulleres gruixudes-, arribà al local central del POUM, a les Rambles, al costat del cafè Moka. [...] Uns moments després, uns policies vinguts de Madrid es presentaren amb una ordre de detenció signada pel cap de policia de Barcelona, el coronel Burillo, nomenat poc abans per Negrín. Portaren Nin a la comissaria de la Via Laietana. Aquella mateixa nit se l’endugueren a Madrid. I ja mai més no se’n va saber res. Començà així la persecució contra el POUM. L’havien reclamada a crits, des de feia mesos, Carrillo, la Pasionaria i Pepe Díaz, que afirmaven que els poumistes eren agents de Franco. La calúmnia continuava encara, en boca de la Gauche Divine, durant la transició, però ara com a “agents de la CIA”. […] A Alcalà d’Henares el torturaren per aconseguir que firmés una confessió en què admetés que ell, els seus companys i sens dubte Largo Caballero, Companys i qui sap qui més, eren agents de Franco. […] Però Nin no signà res i morí sota tortura. […] Mentre intel·lectuals anglesos i francesos reclamaven on era Nin, a Catalunya ni un -repeteixo, ni un- dels intel·lectuals catalans, que el coneixien personalment i el tractaren, alçà la veu per preguntar què passava amb Nin. Fou un silenci clamorós. Els paquets de llenties que rebien d’una associació d’escriptors sotmesa al PSUC valien més que la vida de Nin. I quan els poumistes feien pintades preguntant: “Govern Negrín, on és Nin?”, els psuquistes hi afegien la calúmnia: “A Salamanca o a Berlín”. […] Quan acabà la Guerra Civil, els que havien calumniat Nin anaren a l’exili. [...] Nin es quedà enterrat a les proximitats de Madrid. I els seus companys foren entre els primers que es reorganitzaren clandestinament i recomençaren la lluita, al cap de pocs mesos de la victòria franquista. Era quan els que havien acusat Nin i els seus de ser agents de Franco aplaudien l’aliança de Stalin amb Hitler.