La nena déu de Katmandú

No sóc alpinista. Diria que amb prou feines sóc excursionista ocasional. Però jo he vist amb els meus propis ulls el cim de l’Everest. L’afirmació és verídica però evidentment hi ha trampa. El vaig veure des de la finestreta de l’avió que em portava a Katmandú, la capital del Nepal. Només per veure des del cel els cims de l’Himàlaia ja val la pena el viatge.

Vaig agafar el vol a Karachi, al Pakistan, amb la companyia aèria pakistanesa, la PIA. No és un vol gens fàcil per als pilots perquè l’aparell ha de sobrevolar la serralada més alta del món i després fer un descens gairebé en picat enmig d’aquelles muntanyes imponents fins a l’aeroport de Katmandú. Si mai agafeu un avió de la PIA, veureu que abans de sortir l’hostessa llegeix uns versos de l’Alcorà per la megafonia de l’avió. Si el vol va a Katmandú, considero que són imprescindibles.

El Nepal és un país diminut situat a sota de les muntanyes més altes de la Terra i enmig dels dos països més poblats del món. Durant segles va estar pràcticament aïllat i els està costant posar-se al dia. Anar-hi s’assembla força a un viatge en el temps. Jo hi vaig anar l’any 1998 i llavors a l’aeroport no tenien ni un trist ordinador per registrar els viatgers. Els policies de la duana apuntaven el teu nom en una llibreta.

Katmandú és una capital mil·lenària amb un centre històric ple de temples, palaus i pagodes. Si no hi hagués cotxes, motos i bombetes elèctriques tindries la sensació de ser encara a l’Edat Mitjana. No sé com deu estar ara, però quan jo hi vaig anar els carrers no tenien ni clavegueres. Un canal al costat de la vorera servia perquè l’aigua arrossegués tota la brutícia. La brossa natural es deu desintegrar un dia o altre però els plàstics i altres avenços de la humanitat s’hi van acumulant i tot plegat es converteix en un niu de porqueria. El viatger haurà de fer els ulls grossos i concentrar-se en els monuments, el paisatge, l’ambient i l’amabilitat dels nepalesos. El primer que s’ha de dominar és el namaste. No costa gaire, és una expressió que serveix per a tot. La traducció més literal seria “Que totes les vostres qualitats siguin beneïdes i protegides pels déus”, però a la pràctica vol dir “Hola”, “Adéu”, “Com estàs?”, “Benvingut”, “Bon viatge”... O sigui, amb un namaste a la boca, sempre quedes bé. I si ajuntes les mans i inclines una mica el cap, ja tindràs mitja integració feta. Per a una integració total has de ser capaç de passar-te llargues estones assegut sobre els talons. És la postura habitual dels nepalesos quan estan quiets. Intenteu-ho només deu segons i ja m’ho explicareu.

Definitivament, al Nepal s’hi pot anar encara que no facis trekking, tot i que la gran majoria d’estrangers hi van per això. Però hi ha moltes més coses per veure i per viure. Per exemple, la seva extrema religiositat. Arriba fins al punt de convertir una nena de cinc anys en una nena déu, una kumari. Ha de ser d’una ètnia concreta i ha de passar unes proves duríssimes que difícilment superaria un adult. La nena escollida haurà d’estar tancada dins d’un palau fins que tingui la primera menstruació. Només en sortirà per participar en comptades cerimònies i processons on és adorada com una deessa vivent. Es pot visitar el seu palau i, pagant unes rupies, apareix en un balcó amb una cara de tristesa infinita. Per a nosaltres és una aberració. Per a ells, un miracle. Per a ella, un desastre. Un cop deixa de ser deessa vivent ha de marxar molt lluny i refer la seva vida on ningú la conegui, perquè s’ha de tenir molt valor per casar-se amb una dona que ha sigut la reencarnació de Déu a la Terra.