Mor la Nobel Nadine Gordimer

Barcelona“A través de la paraula els escriptors busquen fer la seva pròpia lectura de la societat que els envolta, del món del qual formen part -deia Nadine Gordimer l’any 1991, durant el discurs de recepció del premi Nobel de literatura-. És en aquesta indissoluble i indescriptible complicitat que l’escriptura sempre és, al mateix temps, una recerca del jo i del món, de l’existència individual i de la col·lectiva”.

Nadine Gordimer va morir ahir als 90 anys. Nascuda l’any 1923 a Springs, una ciutat minera situada als afores de Johannesburg, Gordimer ha sabut conjugar els dos pols -l’íntim i el social- en una obra extensa que recorre més de sis dècades de la història del seu país, Sud-àfrica, que durant segles va estar marcat per la segregació racial i la marginació de la majoria negra de la població. Va debutar als 26 anys amb el recull de contes Face to face ( Cara a cara ), i després d’un segon volum de narracions, La suave voz de la serpiente (1952), va publicar la seva primera novel·la, The lying days ( Dies de descans, 1953), on el seu compromís social ja va ser remarcat per la crítica de l’època. Hi explicava la presa de consciència política d’una noia, la Helen, que es decidia a combatre la segregació entre blancs i negres en un petit poble sud-africà. Gordimer va ser membre del Congrés Nacional Africà quan l’organització era il·legal (1960-1990). “La gent s’equivoca quan creu que el compromís és una qüestió només política -recordava l’any 2000 en una entrevista a The Atlantic Monthly, apel·lant als anys d’activisme social-. El compromís de l’escriptor és intentar donar sentit a la vida. La motivació inicial, per tant, és l’honestedat i la voluntat d’aprofundir en els assumptes que tracta tant com pugui. Els escriptors sense consciència del seu temps són zombis”.

Una observadora de primera

L’any 1970 el govern sud-africà va prohibir la novel·la Un invitado de honor, en què el protagonista es preguntava per les contradiccions del seu país a través de l’amistat amb diversos personatges negres. Nou anys després, La filla de Burger va passar pel mateix tràngol. En aquest cas, l’escriptora -que ja tenia un prestigi internacional considerable- narrava la vida d’una dona que és coneguda per la mort del pare a la presó, fet que l’ha convertit en un heroi polític. Ella s’ha d’obrir camí, construint la seva pròpia identitat al marge de la del pare. Amb La gente de July (1981), en què una família blanca es refugia al poble de la seva criada negra durant una guerra civil, tornaria a ser censurada.

Una dècada més tard, Gordimer va rebre el premi Nobel de literatura. La producció narrativa de l’autora continuaria creixent amb Nadie que me acompañe (1994), Un arma en casa (1998), Seducció (2001) i Atrapa la vida (2005), totes escrites després de l’alliberament de Nelson Mandela i l’arribada de la democràcia a Sud-àfrica. A Mejor hoy que mañana, la seva última novel·la -publicada a Acantilado el 2013, un any després que en anglès-, Gordimer explicava les últimes dues dècades del seu país. Tot i la democratització i “la consolidació de la classe mitjana negra”, Sud-àfrica encara viu “una impresentable divisió social”, lamentava l’escriptora, que els últims anys havia participat en la lluita contra el VIH i la sida.