La molsa
Text complet de l’article de Teresa Pàmies i Bertran (Balaguer, 1919 - Granada, 2012) a la secció Catalunya Endins de Mundo Diario (21-XII-1974). L’enyorança del Nadal de la infantesa en una periodista i escriptora que va ser lluitadora comunista, coratjosa i abrandada en els anys de la guerra, i tenaç i conseqüent en la clandestinitat imposada per la dictadura franquista.
Peces històriques triades per Josep Maria CasasúsAvui, una marmanyera del mercat del Ninot venia molsa. L’exposava damunt d’un caixó, entre pastanagues i bledes. La molsa era pansida, d’un color indefinit, bruta, com si hagués estat vomitada. Ningú no n’ha comprada. Jo he recordat la molsa de la nostra infància. A casa també en fèiem, de pessebre, perquè la mare era molt creient i el pessebre de Nadal era una de les bones tasques de l’escola de la vida. No disposàvem de les figuretes, cases, estables, dels llacs i arbres nevats dels pessebres de ric o de concurs, com la meravella a l’aparador de can Rotés. Els llacs, nosaltres, els fèiem amb bocins de mirall o amb papers de plata de la xocolata. Les figuretes eren de molla de pa, tan efímeres com la frescor de la molsa. Però de molsa n’hi havia molta. Collir-ne era la part meravellosa de la tasca. És un art, això de collir molsa. No en sap tothom. No tothom en troba. Cal buscar-la entre els rocs dels indrets humits, allí on el sol no hi entra i un cop descoberta, amb una paleta feta de llautó, la collíem amorosament, la dipositàvem damunt d’una pala de rentar o baixàvem a col·locar-la, encara fresca, esponjosa, amb la rosada a la pell. Així cal col·locar la molsa. Si s’esgrogueeix, ho farà al seu lloc, envellint amb el pessebre; pansint-se amb la il·lusió que hi ha posat l’infant. La il·lusió de l’obra ben feta.