La moda XL: quan la talla és una actitud

BarcelonaLes talles han sigut, són i seran un gran objecte de polèmica sobre el qual no s’aconseguirà mai un consens general. Com tampoc no s’aprovarà mai per unanimitat la voluntat d’alguns editors de moda a l’hora de mostrar dones grasses a les seves portades. Fem-nos a la idea que aquest tema és delicat i que cap decisió serà acceptada per majoria absoluta, encara que ja hàgim estrenat el segle XXI. Però tinguem clar que la moda XL -nomenclatura que serveix per descriure les peces de roba que són més grans del que es considera habitual- i les dones amb corbes no hi entenen d’obstacles i arriben amb pas ferm per trobar un lloc adequat en la indústria de la moda.

La revolució de les corbes

La moda, com qualsevol fenomen social, ha d’adaptar-se a les característiques de la comunitat en tant que respon a tendències culturals, polítiques, econòmiques i estètiques. Amb una població que tendeix al sobrepès, seria absurd que el sector de la moda no intentés adaptar-se a les característiques físiques dels clients potencials. “El sobrepès ha sigut un tema tabú en un sector que ha preferit innovar, sempre, en talles mini”, explica Encarna Ruiz Molina, responsable de la unitat de tendències de l’Escola Superior de Disseny (Esdi). “Però avui el disseny ha millorat en les talles menys populars i més usuals, i ja hi ha força firmes que aposten per crear disseny i tendència per a persones amb més quilos”, argumenta.

Firmes de roba que aposten per crear col·leccions per a talles grans, models XL que desfilen per les passarel·les de Barcelona ( Violeta by Mango ) i Nova York ( Isabel Toledo per Lane Bryant ), revistes que dediquen minúsculs -valgui la paradoxa- reportatges a aquesta tendència de moda en alça i actrius, com Lena Dunham, que no dubten a passar-se més de 50 minuts en biquini en un dels episodis de la sèrie Girls, que produeix i protagonitza. Aquestes són petites accions per introduir la moda XL en el conjunt del món. L’autèntica revolució, però, prové dels egoblogs i de les seves protagonistes.

Són joves, els agrada la moda i tenen uns cossos que no s’assemblen gens als cossos de les models que presenten els catàlegs de les marques, ni a les talles 36 que hi ha penjades a totes les botigues. Tenen clar, també, que aquest no serà l’impediment “per no vestir amb les tendències actuals”, explica Lídia Juvanteny -Justshootme.com-. Estan grasses i no ho amaguen rere l’anonimat que proporciona la xarxa. Tot el contrari. Utilitzen internet per reclamar que noies que gasten les talles 48, 50 i 52 també tenen dret a vestir-se a l’última moda. Per elles, la paraula grassa no té connotacions negatives. “És només el reflex d’una realitat que no volem que es catalogui com a talles grans o talles especials. No m’agrada separar per grups quan la idea és la mateixa: la moda”, lamenta Ana Goitia -Elrincondeanatxu.com.

El poder de les xarxes socials

I com que internet, i la seva popularitat, es mesura per visites i no per quilos, elles s’encarreguen de fer arribar el seu missatge: “Volem que no se’ns discrimini i que no se’ns acomplexi. És molt frustrant que t’agradi un vestit de flors, que aquest any és tendència, i no el puguis comprar. Ni tant sols d’una talla XL”, s’exclama la Lídia. I aquesta frustració als Estats Units no passa. “A Amèrica dissenyen i fabriquen tendència per a tothom. No cataloguen de clàssic o de modern en funció del pes. Això només passa a Europa, on les grasses hem de vestir carques i les primes modernes”, afegeix. Tot i que sempre hi ha l’excepció que confirma la regla.

“No fem roba per a noies grasses ni per a nois que no siguin cool” o “Només vull que la nostra roba la porti gent prima i guapa” o “¿Som excloents? Per descomptat!” Aquestes són algunes de les frases que Mike Jeffries, president de la marca de moda Abercrombie & Fitch, va pronunciar en una entrevista a la web americana Le Salon l’any 2006. En aquell moment, les declaracions van passar desapercebudes pel poc poder de les xarxes socials, però a finals del 2013 van aixecar una enorme polèmica quan es van recuperar. La firma nord-americana té damunt el cap la paraula boicot.

La campanya Grassa i atractiva, de la bloguera Jes Baker -Themilitantbaker.com-, va ser la resposta més viralitzada per la ironia que respirava i per atacar Jeffries on més li dol: les seves campanyes amb models de cossos perfectes i bellesa inqüestionable. La corpulenta jove, que no amaga el seu cos, va imitar una sessió fotogràfica de la marca amb un posat amb un model digne d’Abercrombie & Fitch.

Aquesta campanya de denúncia la va acompanyar d’una carta dirigida al màxim responsable de la companyia, en què el titllava de “poc original” quan contribuïa a l’estereotip “que les dones grasses són socialment fallides, indesitjables i sense valor”. I afegia que empreses com la seva “han perpetuat la idea que les dones grasses no són belles”. Més encara, la bloguera ironitzava sobre el tipus de patronatge que la marca diu que utilitza: de la 34 a la 40. “Jo m’he posat una samarreta de la talla més gran que fabriqueu. Jo, que porto una 56. Potser hauríeu de treballar en això”, i així deixar de dir que no fabriquen per a gent grassa. Ni aquest suggeriment ni la carta no han rebut encara resposta.

Ana Goitia, del blog ‘El rincón de Anatxu’

Tot i que es diu Ana, a la blogosfera és coneguda pel nom amb què va batejar el seu blog, El rincón de Anatxu, creat l’any 2009. Amb una trajectòria professional vinculada sempre als mitjans de comunicació -és periodista-, també és wedding planner, o organitzadora de casaments. Anatxu ofereix fotografies dels seus propis looks per inspirar altres dones i trencar amb l’estereotip que la feminitat i ser fashion està renyit amb el fet de tenir corbes. Cada dia publica contingut per als més de 20.000 seguidors que té.

Lídia Juvanteny, del blog ‘Just shoot me’

Té 27 anys i en fa més de vuit que alimenta, amb quatre o cinc posts setmanals, el seu blog anomenat Just shoot me - dispara’m, fotogràficament parlant-. La Lídia té molt clar l’objectiu del projecte: compartir amb els seus seguidors -té una mitjana de 700 visites diàries- les seves dues grans passions: la moda i la fotografia. Amb un estil en què prima la comoditat i l’autoconeixement del cos, és fidel a les faldilles anys cinquanta i a les samarretes i camises entallades, per crear una silueta en forma de con.

Jes Baker, del blog ‘The militant baker’

Amant de la pastisseria, dels seus tres gats i de l’art en general. Defensora de les dones grasses, de l’acceptació del propi cos i de l’amor corporal, sigui quina sigui la mida. Així es defineix Jes Baker, de Tucson, Arizona. La seva campanya contra els cànons de bellesa d’Abercrombie & Fitch i la carta dirigida al director executiu de la companyia van donar la volta al món, i van generar debat social.