‘Misión imposible: Nación secreta’

La cinquena entrega de Missió: Impossible demostra que una seqüela tardana pot desprendre tanta o més vitalitat que el film original. El gran mèrit de Christopher McQuarrie, que pren el relleu de noms tan significatius com Brian De Palma i J.J. Abrams, no ha sigut fer un film especialment original. Tot el contrari, la gràcia de Nación secreta és que funciona molt bé sent el que és: un ambiciós blockbuster d’espionatge que compleix amb excel·lència tot el que se li demana al gènere. A la nova aventura d’Ethan Hunt hi conviuen els missatges que s’autodestrueixen i les trucades des de cabines de telèfons amb els gadgets d’última tecnologia. Perquè Nación secreta és un film d’acció plenament integrat a la seva època que alhora entronca amb l’encant dels thrillers de la vella escola. McQuarrie signa tant una esplèndida seqüència entre bastidors a l’Òpera de Viena que sap estar a l’altura de l’escena de L’home que sabia massa de Hitchcock a la qual ret homenatge, com un trepidant moment d’acció subaqüàtica pròpia d’un videojoc. Com ja feien alguns títols anteriors, la pel·lícula tampoc no es conforma sent un mer vehicle al servei de Tom Cruise, i reivindica l’equip que el rodeja. Sense el contrapunt humorístic de Simon Pegg, la perfídia un pèl desaprofitada del malvat a qui dóna vida Sean Harris o la força de l’antagonista femenina que encarna Rebecca Ferguson, Misión imposible: Nación secreta no seria la màquina d’entreteniment quasi perfecta que és.|