Els millors ous de Madrid

Si mai aneu a Atenes, recordareu per sempre el Partenó. A Sydney, l’Òpera. I a Barcelona, la Sagrada Família. Hi ha ciutats al món que tenen un edifici emblemàtic que les identifica a l’instant i n’hi ha d’altres que no. Madrid forma part d’aquesta última categoria. No és l’única. Els passa a altres grans ciutats com Viena, Melbourne o Montevideo, per posar-ne només uns exemples. Madrid té, això sí, un aire imperial que conserva de quan a Espanya no es ponia mai el sol, uns museus amb peces magnífiques que val molt la pena visitar i una gastronomia tradicional de plat fondo molt saborosa encara que absolutament incompatible amb qualsevol dieta.

Una vegada que era a Madrid amb la meva dona vam decidir que havíem de tastar els ous estrellats de Casa Lucio. Diuen que va ser el mateix Lucio qui els va inventar i, com que és un plat que ja trobes per tot arreu, ens va semblar que seria bo degustar l’original. Més que un restaurant, Casa Lucio és un mesón castellà clàssic amb molta fusta, molts pernils a la vista, cartells de corrides de toros i cambrers vestits d’uniforme. Tot plegat és una mica antiquat però molt espanyol. Com que érem dos ens van posar en una tauleta petita en un raconet del menjador principal. Va ser un dinar boníssim. La matèria primera dels plats és excel·lent i els ous estrellats, que eren el nostre objectiu, fets amb ous frescos de gallines criades a l’aire lliure, fregits i trencats sobre un llit de patates fregides, deliciosos.

Així estàvem, degustant feliçment el nostre dinar, quan el maître se’ns va acostar, tot preocupat, per demanar-nos si volíem canviar de taula i anar a una de millor. Nosaltres vam dir que estàvem perfectament allà on érem, sense acabar d’entendre per què ens ho preguntava. L’explicació va venir d’una taula de més enllà. Hi dinaven un parell de catalans que es veia que eren clients habituals perquè coneixien tot el personal. Ens van explicar que li havien dit al maître que jo era un important periodista de Televisió de Catalunya i que havia de ser ben tractat. El maître va sortir esperitat del menjador i va tornar al cap d’un minut acompanyat d’un home que a primera vista recordava poderosament el Generalísimo Franco. Era el Lucio en persona. El maître ens va presentar com a dos periodistes molt influents: de cop, la meva dona havia canviat de professió. Vam felicitar Lucio pels seus ous, ja m’enteneu, i ell ens va preguntar si havíem tastat les angules. Com que no era el cas, va demanar que ens en portessin un plat immediatament. No cal dir que, a partir d’aquell moment, els cambrers ens van dedicar tota l’atenció del món i no ens va faltar de res.

Per fer-ho bé, a l’estil de Madrid, hauríem d’haver fet una sobretaula d’un parell d’hores amb copes incloses, però no estàvem prou entrenats i volíem aprofitar la tarda. Vam pagar-ho tot, que és com ha de ser, menys algunes invitacions de cortesia, vam acomiadar-nos dels dos catalans que tant havien fet pel nostre benestar i, quan ja enfilàvem el camí de sortida, el maître em va dir que sempre que hi anés demanés per ell i que em tindria preparada una taula a l’instant. Després va dir, cridant: “ ¡Señor Lucio, se marcha TV3! ” El propietari es va aixecar d’una taula on s’estava fumant un havà amb uns senyors que semblaven molt importants -en aquella època encara es podia fumar als restaurants-, i ens va acomiadar en persona.

Només hi ha un problema. En cap moment li vaig dir a ningú el meu nom. O sigui que ja ho sabeu: si mai voleu reservar-hi taula, només cal que digueu que sou de TV3 i us tractaran com uns reis.