M’exalta J.V. Foix!

Barcelona“Foix, sense cap mena de dubte, és el millor poeta català posterior al Noucentisme, i fora perfectament defensable afirmar que pot ser, fins i tot, el millor poeta català posterior al segle XV”. Són paraules contundents del poeta i crític Pere Gimferrer, lector incansable de l’autor de Sol, i de dol, Les irreals omegues i Gertrudis, a qui va dedicar l’assaig La poesia de J.V. Foix (Edicions 62, 1974), exhaurit des de fa anys. “La figura de Foix em sembla fascinant”, comenta l’editor Jordi Cornudella, que prepara, en principi per al 2018, una edició en format butxaca en dos volums de la Poesia completa per a Grup 62. “D’una banda és una figura del tot excèntrica; de l’altra, és central en el marc de la tradició literària catalana”, afegeix. “Foix és escriptor en el sentit més genuí de la paraula -escrivia Enrique Badosa a l’última de les cinc antologies de l’obra foixiana que ha traduït al castellà, publicada a la imprescindible col·lecció El Bardo l’any 2001-. La seva inconfusible, original i atractiva personalitat literària es manifesta de la mateixa manera en els versos que en la prosa poètica de Diari 1918 i la prosa dels seus articles”.

Nascut el 1893 a la vila de Sarrià, al pis familiar que es troba al damunt de la pastisseria Foix -al xamfrà dels carrers Pedró de la Creu i Major de Sarrià-, Josep Arseni Vicenç Foix i Mas va començar les proses poètiques del Diari 1918 quan tenia 18 anys. Era l’any 1911, el mateix en què va deixar els estudis de dret, segons recorda Manuel Guerrero a la biografia J.V. Foix, investigador en poesia (Empúries, 1996). Aquella “profunda crisi personal” li va despertar un autodidactisme ferotge, i no va trigar a compaginar la prosa amb els poemes, que van aparèixer en publicacions com La Revista, La Cònsola o Trossos -un dels seus models primerencs va ser Joaquim Folguera-; poc després va començar una fructífera col·laboració periodística amb La Publicitat, que va arrencar el 1922 i es va allargar fins al 1936.

La ingent producció articulística de Foix ha estat estudiada per Pere Gómez Inglada a Quinze anys de periodisme (IEC, 2010). Els lloms transparents (Edicions 62, 1969) està integrat per una selecció d’articles polítics i socials, i Mots i maons o a cascú el seu (L’Amic de les Arts, 1971) s’ocupa de reflexions sobre arquitectura. Dues antologies més d’articles són Allò que no diu ‘La Vanguardia’ (Proa, 1970) i Telegrames (Selecta, 2006). “Queda molta teca per recollir en el camp de la crítica i els escrits polítics”, diu Cornudella.

Retardar la fama

El 1936, quan va esclatar la Guerra Civil i Foix es va concentrar en el negoci de pastisseria familiar, el poeta només havia publicat dos llibres de proses poètiques, Gertrudis (1927) i KRTU (1932) -tots dos a L’Amic de les Arts- i, juntament amb Josep Carbonell, el manifest Revolució catalanista (1934).

“A Foix i el seu temps [Quaderns Crema, 1987], Gabriel Ferrater deia que el poeta va saber retardar la fama -explica Manuel Guerrero-. Foix era autodidacta i tenia un cert respecte per la poesia. Sempre havia admirat gent amb una gran formació, com ara Carles Riba. L’escriptura dels primers llibres, que era propera al surrealisme, va ser vista críticament per la societat literària”. Per a Guerrero, “Foix es va apartar del cànon literari català allunyant-se del Noucentisme i creant poemes i proses que van oscil·lar entre la llengua medieval i l’avantguarda”.

A més de rebatejar-se com a J.V. Foix, amb voluntat “d’ocultació” i de “separació entre el personatge públic, el senyor Josep, amo de les pastisseries de Sarrià, i l’escriptor”, l’autor es considerava “investigador de la pròpia tradició, de la llengua i les formes poètiques, i la seva obra és d’una gran diversitat formal i mètrica”, sintetitza Guerrero.

En aquest sentit, Jordi Cornudella recorda que per a Foix “les èpoques literàries són com gèneres”, i tan aviat pot acudir “al sonet petrarquista, com al neopopularisme, a l’avantguarda i al neobarroc”. La devoció per l’autor del Cançoner es fa evident a Sol, i de dol, llibre que no va aparèixer fins al 1947 a L’Amic de les Arts i que és un dels volums més coneguts de l’autor. El neopopularisme es fa palès a On he deixat les claus i Onze Nadals i un Cap d’Any -també publicats a L’Amic de les Arts el 1953 i el 1960, respectivament-, i la branca avantguardista apareix, sobretot, als primers volums de prosa poètica, impregnats del món dels somnis, però arriba fins a L’estrella d’en Perris (Fontanella, 1963), Darrer comunicat (Edicions 62, 1970), Tocant a mà... (Edicions 62, 1972) i fins i tot Cròniques de l’ultrason. L’estació, un dels seus millors llibres, que Quaderns Crema va publicar el 1985, quan l’autor tenia 92 anys i ja havia perdut la vista.

L’enigmàtic diari del poeta

Tots aquests títols, juntament amb Gertrudis i KRTU, haurien d’integrar el segon volum de la Poesia completa que Grup 62 preveu per a l’any que ve. Foix va anar disseminant, reelaborats, els textos del Diari 1918 en diversos llibres. Havia previst publicar un total de 365 entrades, però la col·lecció Millors Obres de la Literatura Catalana en va recollir 208 el 1981, en plena etapa de reconeixement tardà: el poeta va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1973), la Medalla d’Or de la Generalitat (1981) i el Premio Nacional de las Letras Españolas (1984).

Foix s’havia casat amb Victòria Gili el 1931 -ella tenia 22 anys; ell 38-, però després que ella el deixés l’any 1948 -va marxar amb el cap de l’obrador de la pastisseria-, va viure al carrer de Setantí, acompanyat únicament per la serventa Gaudiosa González, que el descrivia com un home “molt primmirat amb la roba”, que menjava poc, que “sempre llegia quan dinava o sopava sol”. També destacava que era “molt distret”. És per aquest motiu que Foix, de qui Gaudiosa havia recuperat poemes i proses extraviades, la descrivia com “la persona que més ha fet per la literatura catalana”. El poeta va morir el 29 de gener del 1987, un dia després de fer 94 anys.

Uns quants escenaris per conèixer l’escriptor

Carrer Major de Sarrià

La casa on va néixer el 28 de gener del 1893 és al número 57 de Major de Sarrià, que fa xamfrà amb Pedró de la Creu. A Els de la Coromina de Dalt, poema del 1967, defensa que l’essencial es manté sempre i que les distincions entre nou i vell són il·lusòries.

Carrer Setantí

El 1931, Victòria Gili i J.V. Foix es van instal·lar al 3r 2a del número 9 del carrer de Setantí, on el poeta va viure fins al final de la seva vida. Per arribar al pis calia pujar 64 graons. Manuel Guerrero recorda a la biografia que Foix comparava Victòria amb l’anti-Gertrudis, personatge que simbolitzava “la dona independent i alliberada”. Per a Foix, la seva esposa era “el model de la puresa, la fidelitat i els bons costums”.

La Penya de l’Aire

Durant la dècada dels 20 l’aviació va ser una de les obsessions recurrents de Foix: passava per una etapa futurista que el va fer flirtejar amb el feixisme italià. Va escriure articles a La Publicitat sobre els vols dominicals de la Penya de l’Aire al Prat.

Els Torrents de Lladurs

Josep Foix i Ribera, pare del poeta, va néixer el 1855 en una de les cases pairals del terme de Torrents de Lladurs, al Solsonès, que apareix en alguna de les proses del Diari de 1918 i en poemes com aquest: “El meu país és un roc / que fulla, floreix i grana”.

Sitges

“Tots els sonets eròtics de mar són de Sitges”, va arribar a dir Foix a Narcís Comadira l’any 1985. Sitges està relacionada amb l’amistat que el poeta va tenir amb Josep Carbonell i Gener (1897-1979), amb qui va escriure el llibre Revolució catalanista l’any 1934.

Port de la Selva

L’any 1946, quan encara no havia publicat cap llibre de poemes en vers -de proses poètiques ja havien sortit Gertrudis (1927) i KRTU (1932)-, Foix va comprar una casa a Port de la Selva. Era al carrer de la Unió i li va costar 8.000 pessetes. Des de llavors hi va estiuejar i va aprofitar l’aïllament per polir alguns dels seus llibres. Amb versos de vacances (Eumogràfic, 2013) recull la totalitat dels versos i les cartes que hi va escriure.