MÉS ENLLÀ

Els meravellosos mars del Sud

Nuku Hiva és l’illa més gran de les Marqueses, als mars del Sud

Els meravellosos mars del Sud
Xavier Moret
29/08/2015
3 min

Les illes dels mars del Sud sempre s’han associat al paradís. Ho van afirmar, al segle XVIII, els descobridors Cook i Bougainville, que van parlar d’unes illes on la gent era feliç i vivia sense tabús sexuals. El francès Bougainville va arribar a batejar Tahití com “la nova Citera”. Més endavant, escriptors com Loti, Melville o Stevenson, o pintors com Paul Gauguin, ho van corroborar, però ha plogut molt des d’aleshores.

Avui podem dir que el contacte amb els occidentals no va ser bo per a la gent d’aquelles illes felices. El capità Cook ja va escriure el 1769: “Vam pervertir la seva moral, els vam contagiar unes malalties desconegudes per ells i els vam crear unes necessitats que només serveixen per alterar aquesta feliç tranquil·litat de la qual gaudien tant ells com els seus avantpassats”.

De tota manera, el mite dels mars del Sud és tossut, i continua viu en algunes illes. A Nuku Hiva, per exemple, on sorprèn la bellesa de les badies d’Anaho i Taiohae. És cert que Taiohae s’ha convertit en un poble gran, però em va sorprendre veure com els gendarmes i els presos de la presó encara jugaven plegats a la petanca a l’hora de pati. I és que a les Marqueses tot pot ser diferent.

En els meus dies a Nuku Hiva vaig fer amistat amb el Tatà, propietari d’un bar del port. Era un home alegre i somrient que podria haver fet un anunci sobre la felicitat a les Marqueses. Solia anar vestit amb camisa florejada i banyador, bevia bastant i quan queia el vespre tocava l’ukelele per distreure els turistes.

Un vespre que no tocava l’ukelele li vaig preguntar què li passava. Em va respondre que estava trist perquè l’ Aranui, el vaixell que comunica les illes Marqueses amb Tahití, encara trigaria tres dies a arribar. “I això és greu?”, li vaig preguntar. “I tant! -em va dir-. Pensa que hem acabat la cervesa i que no podrem beure’n fins que arribi l’ Aranui ”.

En els dies següents em vaig dedicar a viatjar per l’illa, per racons meravellosos com la vall de Taipí o la badia d’Anaho. A Taipí és impossible no pensar en Herman Melville, l’autor de Moby Dick. El 1842 va arribar a Nuku Hiva a bord d’un balener i va decidir desertar. Es va amagar a les muntanyes, on va viure tres setmanes amb els indígenes de la vall de Taipí, encaixonada entre muntanyes. Ell mateix ho explica a Typee (1846), on sorprèn llegir que en aquell temps encara hi havia caníbals en aquelles illes.

La següent badia, la de Haitiheu, és d’una bellesa gairebé perfecta, amb un gran amfiteatre cobert de palmeres que s’aboca sobre una platja escortada de grans roques. Abans de baixar-hi em vaig aturar al marae de Kamuihei, un lloc de gran força espiritual, amb una esplanada enllosada i un gran arbre on no fa tants anys hi havia incrustats els cranis dels avantpassats.

A partir de Haitiheu vaig anar caminant, muntanya amunt, cap a la badia d’Anaho, probablement la més bella de les illes Marqueses. Quan vaig arribar al punt més alt, la visió de la badia, esplèndida i verge, em va deixar literalment sense paraules. Quan Robert Louis Stevenson hi va ancorar el 1888 també va quedar bocabadat. Al seu llibre Als mars del Sud va escriure: “He contemplat la sortida del sol a molts llocs del món, i sempre ha sigut un dels plaers més intensos de ma vida. Però l’aurora que més emoció m’ha provocat és la que vaig veure a la badia d’Anaho”.

Quan, satisfet pel que havia vist, vaig tornar a Taiohae, el meu amic Tatà em va rebre amb un gran somriure. “Ja ha arribat l’ Aranui!”, em va dir, i tot seguit em va convidar a una cervesa fresca i va treure l’ukelele per tocar una cançó suau que evocava el paradís.

stats