El melodrama de la loteria
Ja tenim aquí l’anunci de la Loteria de Nadal. Després de la xaronada de l’any passat amb aquella cançoneta carrinclona que cantava la Caballé agafada al Bustamante els publicistes han decidit collar al màxim el factor emocional. És la petita història del Manuel, un home que des de la finestra de casa observa trist com els veïns del seu barri celebren que els ha tocat la loteria. Han comprat la butlleta en el bar de confiança del Manuel, on ell la solia comprar cada any, excepte aquest. Deduïm que està fotut de calés. La dona el convenç amorosament perquè vagi al bar a felicitar l’amo, el seu amic Antonio. Sota la neu, avançant per carrerons blancs amb bicicletes abandonades plenes de gebre, el Manuel camina capcot i amb recança. Ha d’entrar al bar on tothom està celebrant el premi de la grossa. La música és tristíssima, d’aquelles en què el cantant fa servir només un fil de veu agònic per transmetre una enorme fragilitat. Enmig del xivarri i la gresca del bar, el Manuel s’acosta solitari fins a la barra i abraça l’Antonio. Entenem que és un bon home. L’amo li pregunta “ ¿Una copita? ” (no fa pas el gest de convidar-lo) i el Manuel ho refusa. Demana un cafè que és més barat. Però amb llàgrimes als ulls veu que ja no pot suportar l’alegria dels nous milionaris al seu voltant. La música melodramàtica a tot drap. “Antonio, cóbrate por favor ”. I l’Antonio li diu que són vint-i-un euros. El Manuel fa cara d’incrèdul “ ¿Por un café? ” Breu pausa de silenci. De seguida s’intensifica una altra vegada la música melodramàtica: “ No. Un euro del café y veinte de esto ”. I li acosta un sobre vermell amb el seu nom. A dins hi ha una butlleta de les premiades. De seguida l’anunci ens mostra com el Manuel ja està sortint a la tele, davant del bar, i ell és un dels protagonistes que atén els mitjans de comunicació. Aquella imatge tradicional de cada any que omple els informatius. Llagrimeta assegurada.
L’anunci serà dels que es recordaran. Els publicistes han abandonat l’esperit nadalenc i l’aspiració d’acomplir somnis. Han apel·lat a la pornografia melodramàtica més evident. Han utilitzat la misèria econòmica com a motor de la història i la llàstima com a vincle emocional amb el protagonista. Cultiven amb molta habilitat i subtilesa la por a no ser l’afortunat, la tragèdia de ser l’únic pobre del barri. I el que fa més ràbia: potencien el sentiment de culpabilitat i la mala consciència de qui no compra loteria.
