'Charlie Hebdo', la revista del caldo i les dues tasses
La publicació satírica va respondre sempre amb ironia redoblada a la pressió de l’integrisme religiós
Barcelona“Estúpids i maliciosos”. Així eren els lectors d’ Hara-Kiri, segons una aïrada carta rebuda a la redacció. Lluny d’afligir-se per la crítica, els responsables d’aquesta revista satírica mensual, nascuda a París l’any 1960, van decidir que la frase es convertiria en el lema de la publicació, exemple d’humor combatiu, esquerranós i llibertí. Amb aquesta mateixa dinàmica del caldo i les dues tasses ha operat des del 1969 Charlie Hebdo, la capçalera creada pel mateix equip per poder tractar més àgilment l’actualitat gràcies a la seva periodicitat setmanal.
La primera etapa del setmanari es va estendre fins al 1981, any en què els editors van decidir suspendre-la per la pèrdua progressiva de lectors. Van ser 13 anys salpebrats de portades incendiàries, com la que ironitzava sobre la mort de Charles de Gaulle, l’any 1970, que els va reportar una suspensió -que van evitar amb un canvi de nom, de l’ Hara-Kiri Hebdo de llavors al Charlie Hebdo actual.
El parèntesi acaba l’any 1992. Un any abans, el cantant còmic Philippe Val estava preparant la revista La Grosse Bertha com a reacció per la Guerra del Golf i havia reclutat alguns dels exdibuixants de Charlie Hebdo. Però Val no es va entendre amb l’editor, que li exigia neutralitat política, i el projecte va acabar fet miques. Finalment, el juliol del 1992 decideixen ressuscitar el vell Charlie Hebdo. I el públic respon: ven més de 100.000 exemplars.
La religió no escapa de la mirada burleta del setmanari, que aconsegueix el hat trick de tenir les tres confessions principals del país (judaisme, cristianisme i islam) en contra. Aquesta militància antireligiosa no està exempta d’episodis polèmics: un article de Val, l’any 2000, qualifica els palestins de “no civilitzats”. La periodista Mona Chollet protesta pel qualificatiu i rep una carta d’acomiadament.
Però la temperatura s’eleva definitivament el 9 de febrer del 2006, quan el setmanari mostra una caricatura de Mahoma plorant. El profeta diu: “És dur que t’estimin els imbècils”, al costat del titular: “Mahoma, sobrepassat pels fonamentalistes”. La publicació francesa es feia ressò així de la polèmica que havia envoltat el diari danès Jyllands-Posten, quan va ser amenaçat per haver publicat dotze caricatures del profeta (la qual cosa va ser interpretada com una provocació, perquè l’islam és una religió iconoclasta que prohibeix les representacions de Mahona). Charlie Hebdo va reproduir a les seves pàgines els dotze dibuixos danesos -que van generar onades de protestes i atacs- i n’hi va afegir alguns de propis. Aquella setmana les vendes es van disparar per sobre dels 300.000 exemplars i el debat es va estendre a les publicacions satíriques d’arreu del món. A Espanya, El Jueves va fer humor sobre el tema, però evitant posar Mahoma caricaturitzat en portada, perquè no fos interpretat com una provocació.
El cas va arribar als jutjats i Val es va defensar: “És racista pensar que no poden entendre un acudit”. Per contra, l’acusació indicava que racisme era identificar musulmans i terrorisme. El 22 de març del 2007 la revista va ser absolta, però Charlie Hebdo ja estava instal·lada en el punt de mira de la intransigència religiosa. El 2 de novembre del 2011 la redacció va patir un atac amb bombes incendiàries, sense víctimes. Era la setmana que la publicació va canviar en broma el nom per Charia Hebdo, en referència a la llei islàmica, la xaria. A la manxeta, Mahoma apareixia en el lloc del director. I la caricatura del profeta tornava també a desafiar des de la portada, i deia: “100 cops de fuet si no et mors de riure”.
Tampoc aquest atac els va fer enrere. Més tasses, de dues en dues: el setembre del 2012 apareixen noves caricatures, algunes de les quals amb Mahoma despullat. La portada fa broma del film Intocable, a costa d’un jueu i un musulmà que exclamen: “No te’n fotis pas!”. La policia va envoltar durant uns dies la redacció, per por d’atacs. “Fem caricatures de tot i de tothom cada setmana. Però només és provocació quan surt el profeta”, lamentaven des de la revista. Faltaven poc més de dos anys per al tiroteig d’ahir.
Poc després de l’incendi del 2011, la portada de Charlie Hebdo mostrava un dibuixant de la revista petonejant un musulmà i el text “L’amor, més fort que l’odi”. Però ahir l’odi va fer una demostració de força que canviarà per sempre la història d’aquesta revista.
