Si m’atrevís a desaparèixer

Si algun dia desapareixo i m’heu de buscar és molt probable que em trobeu a Zanzíbar. Concretament en un hotelet que hi ha a la platja de Bwejuu. Les habitacions són casetes de fusta amb sostre de palla perfectament integrades en el paisatge, hi ha un restaurant cobert amb fulles de palmera i parets de roba de lli que es mouen amb la brisa, però també pots demanar que et muntin una taula a la sorra i sopar davant del mar; té racons per llegir amb un sofà on algú ha deixat delicadament uns pètals de rosa sobre els coixins, hamaques a la sorra blanca davant d’un mar blau clar que enamora i un nano molt simpàtic que s’enfila a una palmera i et serveix un coco, tot molt respectuós amb l’entorn i tot molt ecològic. Ho tinc idealitzat, ho reconec, però no hi ha gaires llocs al món on m’hagi sentit com un sultà com en aquest petit hotel de Zanzíbar.

I dic sultà perquè el sultà d’Oman va conquerir l’illa a finals del segle XVII. Es va mantenir com a sultanat fins a finals del XIX, quan va convertir-se en protectorat britànic. Els sultans vivien com a tals gràcies a haver convertit l’illa en un important centre comercial. Els seus productes estrella eren bàsicament dos: les espècies i els esclaus. Sí, paradoxalment va ser a aquest paradís on van anar a parar milers i milers d’esclaus africans per ser venuts com animals. Va haver d’arribar David Livingstone i pressionar el govern del seu país perquè s’aturés el tràfic de persones. Els signes d’aquella infàmia encara es poden veure a la ciutat de Stone Town. La catedral anglicana Christ Church es va construir expressament a sobre del que havia estat el mercat d’esclaus, tot i que se’n conserven els soterranis i es poden visitar. Aquí és on emmagatzemaven la mercaderia humana. Si l’esclau sobrevivia a aquell lloc immund, era apte per ser venut.

Stone Town és una ciutat fascinant que sembla treta d’un llibre d’aventures d’Emilio Salgari. Carrerons, basars, els palaus dels sultans, cases amb grans portes de fusta tallada, mesquites, fortins... Fa la sensació que ningú hi toca res des de fa segles. Cal, però, que us armeu de paciència per aguantar els més espavilats de la ciutat, perquè no us deixaran ni un minut. Et volen fer de guia fins i tot per anar al lavabo. Per cert, Freddie Mercury va néixer a Stone Town i es pot visitar casa seva. No era precisament el palau d’una reina, si em permeteu el joc de paraules fàcil.

Avui dia Zanzíbar pertany a Tanzània i la població és majoritàriament musulmana, per això no veureu gaires autòctons gaudint de les meravelloses platges que tenen i, si ho fan, van tan tapats que fan patir. I és una pena, perquè el meu hotel té una platja per no marxar-ne mai. Una platja que, d’altra banda, em va donar un bon ensurt. Me’n vaig anar a dormir tan content amb l’oceà Índic allà mateix i em vaig llevar que havia desaparegut. No és cap exageració. No hi havia aigua. Les barques que el dia anterior suraven ara estaven descansant sobre la sorra seca. Havia vist marees abans, però mai cap de tan forta. Vam haver de caminar més de dos quilòmetres per trobar l’aigua. És només una altra singularitat d’aquest lloc extraordinari.

I ara potser esteu pensant que em deixo un detall important i és que, per anar-hi, cal tenir la cartera ben plena. Doncs no és ben bé així. No és barat, però tampoc és un escàndol. L’habitació normal, que a mi em va semblar una suite, costa 70 €, esmorzar inclòs. Hi ha hotels més ronyosos en llocs molt més lletjos que costen molt més. Estic estalviant per si algun dia m’atreveixo a desaparèixer.