Marx sobreviu al marxisme

Londres / / ManchesterDos-cents anys des del seu naixement, i sovint sembla que no hagi passat el temps. El segle XIX, però també o sobretot el XX i, probablement, el XXI, no s’entenen gaire sense la figura i les idees de Karl Marx. A l’assaig Marx (sin ismos), molt il·luminador -amb llums i ombres i tota mena de contradiccions-, el malauradament desaparegut catedràtic d’ètica i filosofia política de la Universitat Pompeu Fabra Francisco Fernández Buey ja ho sostenia fa vint anys: “El segle XX no s’entén, de cap manera, sense la radicalitat” del pensador alemany.

En una exposició que el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) va dedicar a Marx dins del cicle Fars del segle XX (03.12.98 - 03.01.99), Fernández Buey hi vaticinava: “Una cosa sembla segura: al segle XXI, quan es llegeixi Marx, se’l llegirà com es llegeix un clàssic. Un clàssic interdisciplinari. Un clàssic de la filosofia mundanitzada, del periodisme fort, de la historiografia amb idees, de la sociologia crítica, de la teoria política amb punt de vista. I, sobretot, un clàssic de l’economia que no sols es vol crematística”. Un clàssic que il·lumina present i futur, o pot fer-ho, que de vegades ha enlluernat el passat però que fins i tot l’ha encegat, prenent-ne el nom en va.

A la biografia del filòsof publicada l’any 2013 per l’historiador nord-americà Jonathan Sperber ( Karl Marx: A nineteenth-century life ), la perspectiva de referència per a temps propers pren cos. Perquè s’hi afirma implícitament una idea que permet no només certificar la vigència de Marx com a forense social, cultural i econòmic del sistema de producció capitalista que emergeix amb la Revolució Industrial -sense oblidar la contribució de l’amic i mecenes Friedrich Engels, amb qui va signar el Manifest del Partit Comunista-, sinó com a teòric visionari. Va esdevenir, així, un pensador les eines d’anàlisi del qual ajuden a entendre alguns dels fenòmens econòmics que recentment han colpit el segle XXI.

1857-2008, crisis semblants

Un exemple. A El capital, Marx ofereix una sèrie d’explicacions sobre la recurrència de les crisis del capitalisme. “El més interessant -apunta Sperber- prové de la seva època com a corresponsal financer i empresarial del New York Tribune a la dècada del 1850”, aleshores el diari de més tirada internacional. Quan Marx discuteix i analitza la fallida del 1857, generalment considerada com la primera gran recessió mundial, centra l’anàlisi en les polítiques del Crédit Mobilier, la primera banca d’inversió del món. I va assenyalar que els estatuts de l’entitat permetien demanar préstecs fins a deu vegades el seu capital. Crédit Mobilier va utilitzar els fons obtinguts per comprar accions o finançar-ne de les empreses ferroviàries i industrials franceses, cosa que en va fer augmentar enormement la producció. Però quan no es van trobar compradors per a l’ampliada producció que se’n va derivar, el banc va descobrir que les accions comprades havien caigut en picat, cosa que va dificultar el pagament dels préstecs.

Si se substitueix el nom de Crédit Mobilier per Lehman Brothers, o qualsevol altra entitat afectada per la crisi del 2008, i les empreses ferroviàries i industrials franceses per inversors institucionals dels Estats Units enganxats després del sotrac del gegant financer, el paral·lelisme entre les dues crisis apareix com a sospitosament semblant. Marx ho deixa entreveure en un article publicat a l’esmentat diari novaiorquès el 26 de setembre del 1857.

Dos ‘enfants terribles’

Si hi ha dues personalitats ben conegudes que representen internacionalment una posició a favor de les idees i l’anàlisi de Marx i una de relativament contrària -amb matisos- són, d’una banda, Ianis Varufakis, el primer ministre d’Economia de la Grècia d’Alexis Tsipras; i de l’altra, el famós actor de l’ star system dels economistes, Thomas Piketty, autor d’un insospitat bestseller, El capital al segle XXI.

El primer ha signat la introducció a la nova edició anglesa del Manifest del Partit Comunista -al febrer va fer 170 anys que va aparèixer-, publicada la setmana passada al Regne Unit per Vintage Classic-Penguin Books, per commemorar el bicentenari del naixement de Karl Marx. Un text, el de Varufakis, molt polític, com no podia ser d’una altra manera: “El Manifest és un d’aquests textos emotius que parlen a cadascun de nosaltres d’una manera diferent, en diferents moments, reflectint les nostres pròpies circumstàncies. [...] La relectura també m’ha ofert un consol, i ha enfortit la meva opinió sobre el text com un de liberal, llibertari, fins i tot. [...] La felicitat de la llibertat, l’autonomia, la individualitat, l’espiritualitat, el desenvolupament autoguiat són ideals que Marx i Engels valoren per sobre de tota la resta. Si estan enfadats amb la burgesia, és perquè la burgesia busca negar a la majoria l’oportunitat de ser lliures. Atesa l’adhesió de Marx i Engels a la fantàstica idea de Hegel que ningú té llibertat mentre una persona estigui encadenada, la seva acusació a la burgesia és que sacrifica la llibertat i la individualitat de tots en l’altar de l’acumulació capitalista”.

També denuncia tanta acumulació en mans de tan pocs Piketty, gens sospitós de fer de caixa de ressonància de Marx. No debades, el francès ha assegurat, entre la boutade i l’estirabot, que l’autor d’ El capital no ha tingut “cap influència” en la seva formació: “Mai no l’he pogut llegir”. Però no cal dir-se marxista ni ser-ho per copsar la pervivència de Marx. Economistes com ara Krugman i Stiglitz, o abans Keynes, o encara abans Sismondi, són de la mateixa pasta: dissidents que denuncien les condicions que el capital provoca al proletariat.

Esclar que ja no n’hi ha, com n’hi havia al Manchester del segle XIX. ¿Només en queda l’alienat pels mòbils? ¿Es tracta del mateix potencialment compromès proletariat que està connectat en xarxa gràcies als mòbils?

Dos grans defensors del lliure mercat, Rupert Younger i Frank Partnoy, el primer director del centre per a la reputació corporativa de la Universitat d’Oxford, i el segon del de la de San Diego, han reescrit el Manifest comunista. En van parlar al març al festival literari d’Oxford. “Hi hem mantingut gran part de la retòrica, juntament amb l’enfocament de Marx i Engels sobre la desigualtat econòmica. Dos segles després del naixement de Marx, i per molt que s’hagi desprestigiat el comunisme, una gran part de l’argument és tan rellevant com ara”, van admetre.

Marx ha sobreviscut al marxisme i troba còmplices a l’altra banda. No en va Younger i Partnoy acaben el seu pamflet demanant: “Activistes de tots els països, uniu-vos!”

Fill d’un exitós jurista jueu, Karl Marx va néixer a la ciutat de Trèveris, a l’oest de Prússia. Va acabar els estudis preuniversitaris el 1835. Després va cursar lleis a Bonn i Berlín, alhora que s’inicia en la filosofia de Hegel i Feuerbach. Es va doctorar el 1841.

Publica el primer text a la Gaseta Renana, una crítica contra la censura de premsa introduïda pel govern a finals de l’any anterior. Des de l’esquerra hegeliana, a partir d’aquest moment Marx deixa de ser un liberal per convertir-se en un demòcrata radical.

S’uneix amb la seva promesa tot i les dificultats que hi posa la família de la núvia. A finals d’octubre el matrimoni es trasllada a París, llavors nucli de l’efervescència política europea. Marx entra en contacte amb els exiliats alemanys. I és allà on coneix Engels.

L’activitat política de Marx provoca que el govern de Prússia pressioni París perquè l’expulsi. La parella es trasllada a Brussel·les. L’estiu d’aquest any torna a coincidir amb Engels, des d’aleshores benefactor, a Manchester, bressol de la Revolució Industrial.

S’edita a Londres. Un text excepcional, en un moment excepcional de la història europea, amb insurreccions a Itàlia i França, on es forma un govern republicà amb participació dels socialistes. El text inaugura un gènere, barrejant història, sociologia i anàlisi política.

Marx viu a Londres amb la família des del 1849. Passa penalitats econòmiques i Engels l’ajuda. El 1865 publica el primer volum d’ El capital. Els altres dos serien pòstums. La seva dona va morir el 1881, i la filla gran, la Jenny, dos mesos abans que ell.