“Mare, no cridis!”
BarcelonaLa mort de l’aficionat del Deportivo de la Corunya Francisco J. Romero Taboada, Jimmy, el 30 de novembre a les immediacions del Vicente Calderón de Madrid ha reobert el debat sobre la violència en el món del futbol. A corre-cuita, els màxims organismes espanyols busquen donar resposta a un problema, el dels aficionats radicals, que s’arrossega des de principis dels anys 80. La majoria dels experts, però, consideren que és una qüestió cultural i que requereix un canvi de mentalitat general de la societat que s’ha d’impulsar des de l’educació als més petits. És una lluita a llarg termini.
Catalunya fa temps que treballa en aquest sentit. Des de fa uns anys es busca la manera que l’esport contribueixi a educar i allunyar la crispació de les pistes i els terrenys de joc de les competicions escolars dels més menuts. Arreu del territori hi ha projectes en marxa perquè els nens i nenes concebin l’esport d’una manera diferent. Una d’aquestes iniciatives és el Juga Verd Playdel Baix Llobregat, un projecte pioner a tot Espanya que té en compte el comportament del públic, els tècnics i els mateixos jugadors a l’hora de puntuar els partits. La competitivitat perd pes, l’actitud passa a ser el que més compta a l’hora de mirar la classificació final. Un partit pot arribar a valer 10 punts, dels quals només tres depenen del marcador.
El Consell Esportiu del Baix Llobregat fa mesos que està en contacte directe amb el Consell Català de l’Esport per intentar estendre el model del Juga Verd Play, o almenys el seu esperit, arreu del territori. Si bé ells van ser pioners, i tenen el model més desenvolupat, la resta dels 45 consells que hi ha a Catalunya també intenten canviar la manera tradicional de concebre l’esport infantil. L’horitzó és el 2020, quan es vol que tots els nens que practiquen esport es regeixin per tres grans patrons: caràcter poliesportiu, hàbits saludables i aposta pels valors. Cada Consell haurà d’apostar per un dels tres eixos.
Així ho recull el Pla Estratègic de l’Esport, que es va impulsar el 2013 amb la participació de més de 100 especialistes i que intenta traçar les línies mestres del que ha de ser l’esport infantil. “Hem demanat als consells que apostin pel que es fa al Baix Llobregat, però donant marge, que tothom hi vagi arribant en la mesura de les seves possibilitats”, explica el subdirector d’Esport de la Generalitat, Oriol Marcé. Queden cinc anys per canviar les regles del joc dels dissabtes al matí per a milers de nens i pares de tot Catalunya.
Fa tot just un mes, al Parc Esportiu de Cornellà, un pare va estar a punt d’agredir Aitor Orias. Una pilota dividida, una munió de nens que es van llançar a capturar-la i un d’ells que va quedar adolorit mentre la resta intentaven aconseguir la cistella. El pare de la criatura colpejada va baixar de la grada directe cap a l’Aitor, que feia de dinamitzador de joc, com es coneix la figura de l’àrbitre en les competicions escolars del Baix Llobregat. No va passar res. La resta de pares i els entrenadors van rebaixar la tensió, mentre els jugadors, que amb prou feines saben fer botar la pilota, es miraven l’escena embadalits. El resultat final va reflectir el que havia passat. L’equip del pare que es va abraonar sobre l’Aitor, tot i que havia fet més punts que el rival, va obtenir menys punts que el contrari. Van ser superiors a la pista, però van perdre a la grada: a les competicions escolars del Baix Llobregat, fins als 13 anys, el mal comportament penalitza.
El Juga Verd Play va néixer com a programa pilot el curs passat, precisament per minimitzar i eradicar situacions com la que va patir l’Aitor. Es tracta d’un projecte destinat a més de 5.300 nens i nenes de la comarca del Baix Llobregat, en el qual participen 30 municipis i mig miler d’equips. Tots els partits d’handbol, futbol 7, futbol sala, bàsquet i voleibol que organitza el Consell Esportiu, des dels prebenjamins fins als infantils de segon d’ESO, es regeixen per les regles del Juga Verd Play. “Sempre parlem dels hàbits saludables, de l’esforç, del treball en equip... Això és molt teòric, però faltava una iniciativa que enllacés aquests valors amb alguna cosa pràctica”, explica el regidor d’Esports de Cornellà, i promotor d’aquest projecte, José Manuel Parrado.
La família, el gran repte
“S’havia de fer alguna cosa”, exclama l’Adriana González, tècnica d’esports de Cornellà. Aquest curs, després d’uns anys allunyada de la realitat escolar, l’Adriana supervisa els partits del dissabte al matí al pavelló del costat del Power8 Stadium de l’Espanyol. “Hi havia crits, era angoixant. S’havia de conscienciar la gent que, en aquestes edats, els nens han d’arribar a la pista contents i n’han de marxar encara més contents”.
En alguns casos no era així per “l’actitud dels pares” o dels “mateixos entrenadors”, explica l’Adriana, que entre partit i partit topa amb l’Andrés González, entrenador del Santfeliuenc, de la Tercera Divisió. L’Andrés, que durant molts anys va dedicar-se a la formació, torna als orígens, ara com a pare. “Vaig deixar la base cansat de barallar-me amb els pares”, lamenta. Precisament, més fins i tot que la canalla, els familiars, especialment pares i mares, són l’objectiu principal del Juga Verd Play: “Si el que volem és educar en valors, el comportament cívic ha de comptar en el marcador final. I a les famílies els hem donat un protagonisme que va més enllà de ser purament espectadors”, explica el professor d’educació física de l’INEFC, Carles Gonzàlez, un dels ideòlegs i impulsors del projecte. “Hem tingut casos de prebenjamins en què els pares increpaven els rivals”, sentencia l’Adriana. Els benjamins són nens de 7 i 8 anys que encara han de sentir els crits d’algun pare que porta la competitivitat fins a l’extrem.
“Els fills segueixen el nostre exemple”, admet la Isabel, que ha acompanyat la seva filla a un partit de futbol sala de l’Escola Joan Bardina de Sant Boi. Quan l’equip rival transforma un penal rigorós assenyalat pel dinamitzador de joc, aplaudeixen efusivament. “La competència vindrà més endavant”, argumenta l’Antonio, assegut al costat de la Isabel, per explicar els aplaudiments a l’oponent. “Els nens tenen el comportament dels pares, el mateix ADN”, remata el Rafa, coordinador del Futbol Sala Cornellà. Al futbol “tots pensen que el seu fill és un Messi o un Cristiano”, afegeix la Yolanda, que té clar que el “futbol gran” genera més tensió: “Es queda aquí, al futbol sala, tant sí com no”, assevera mirant l’Èric, que compagina l’esport federat i l’escolar. El curs vinent la Yolanda té clar que s’acabaran els partits a la intempèrie, on les revolucions són més altes.
Nen expulsat
A la pista de la vora, els nens es reuneixen amb els pares després del partit de bàsquet. L’Aitor ha fet valer la seva condició de dinamitzador, molt més complexa que la d’àrbitre: ha fet seure un nen de 10 anys, “físicament molt fort, millor que la resta”. El motiu: “No feia cas de les indicacions”. “Esgarrapava”, afegeix la Mireia, rival a la pista. “Si ho fes un del meu equip li diria que parés”, assegura tímida la jugadora del Mediterrània. Per evitar problemes, l’Aitor ha pactat amb els entrenadors “canviar” el nen i deixar-lo a la banqueta, sense jugar. “L’objectiu és educar”, afegeix. A més, quan aparegui la classificació final, amb els punts del Juga Verd Play introduïts a través d’una aplicació mòbil, també hi quedarà reflectit el comportament del noi. Un equip pot aconseguir 10 punts cada partit: 3 si guanya (2 per l’empat i 1 per la derrota), 1 que atorga el tutor de grada (un pare de l’equip rival que valora l’actitud), 1 del públic rival, 2 de l’entrenador de l’equip oponent, 2 del dinamitzador de joc i un de l’anomenat Suma Verds, que valora diferents factors com la puntualitat o el fet que l’equip es presenti amb el nombre de jugadors suficient.
L’any passat el Juga Verd Play va ser una prova pilot i enguany és una realitat a tot el Baix Llobregat. Tècnics i dinamitzadors de joc en fan una lectura positiva. “Els pares ho valoren més que els nens, la realitat a les graderies ha canviat molt, ara saben que poden perdre punts”, explica Desiré García, entrenadora de voleibol, l’esport menys conflictiu dels cinc que formen part del programa. Parrado, impulsor del projecte, ho ratifica: “Es va notant, no se senten crits, ni insults”. El regidor focalitza l’objectiu entre els més menuts: “Si un jugador cau a terra, l’altre li dóna ràpidament la mà. Estan captant la idea del projecte, en el moment que sigui innat... victòria”. L’altre repte és que els nens participin del canvi a la grada. Per no perdre punts, ells són els primers que demanen calma als pares, a vegades més efusius i crispats que els mateixos jugadors. “Si la mare cridés, tindria vergonya i li diria «No cridis»”, diu la Mireia.
Tot i això, els nens molts cops no són conscients del vessant penalitzador del projecte. “Guanyar, empatar o perdre” és l’únic que saben a aquestes edats, explica el Rafa, que acompanya el Josep, de 9 anys, a un partit de futbol sala. “Acostumat a veure el futbol per la tele, li costa entendre la classificació”, afegeix. “L’únic objectiu és marcar un gol que li doni adrenalina tota la setmana”, remata l’Antonio des de la graderia, atent al que fa la filla.
Guanyar i no ser campió
Fins que no arriben a l’edat d’alevins, gairebé infantils, amb 12 o 13 anys, els nens són poc conscients de la classificació. D’aquesta manera, s’eviten situacions incòmodes per als pares, com la que va viure el Bruno, de només 7 anys, el curs passat. Amb la penya Blanc Blava de Sant Feliu van acabar imbatuts. “Havíem guanyat tots els partits i quan vam mirar la classificació final havíem quedat tercers o quarts -explica la mare del Bruno, l’Ester-. Els vam haver de comprar unes copes de campions nosaltres”. La classificació final va reflectir més coses que el marcador. No va ser per mala conducta -tot i que a vegades “et dispares”, diu l’Ester-, sinó perquè no van complir amb els mínims que exigeix el Juga Verd Play, que requereix que els pares puntuïn l’actitud del rival. Aquesta és una de les assignatures pendents, que tothom s’hi impliqui, admet l’Adriana. Qui no ho fa en surt penalitzat.
Només guanyar
Un dels dubtes que plantegen els pares és el canvi que poden notar els fills quan es federin o arribin a cadets, ja de ple en l’edat adolescent. Llavors, la competitivitat es redimensiona. L’Andrés González, que ara entrena amateurs, no hi veu problema: “¿Quants equips alevins hi ha a Catalunya?”, es qüestiona per relativitzar la competitivitat. “El partit del dissabte hauria de ser un altre entrenament. A determinades edats no es pot exigir competitivitat”, afegeix. Tot i això, l’exigència hi és, i s’ha convertit en un dels grans reptes per al Juga Verd Play. Molts entrenadors pensen només a guanyar i donen pocs minuts als menys hàbils. A vegades, reconeix l’Adriana, els tècnics tampoc accepten que el dinamitzador de joc assegui el millor jugador d’un equip per mala conducta.
“Cal buscar iniciatives que procurin fer-nos reflexionar sobre el valor de l’esport i de la victòria, de l’actitud i de l’aptitud, de la participació i de l’espectacle per, a poc a poc, anar provocant canvis de comportament”, explica el professor de la Universitat Ramon Llull, i expert en la matèria, Enric Maria Sebastiani.
Per molts canvis que s’implantin a nivell professional, eradicar la violència o, almenys, canviar les conductes en els camps de futbol i els pavellons poliesportius passa per anar a l’arrel del problema: l’educació dels més petits i els seus referents més immediats, els pares. “Podem crear normatives i prohibir coses, i que potser siguin una mica útils inicialment, però el que faran és simplement ocultar o endarrerir l’aparició, de nou, del problema”, remarca Sebastiani.
Al Baix Llobregat s’han bolcat de ple en l’intent de fer un salt cultural, amb un projecte que trenca amb el sistema clàssic que ha dominat els patis de les escoles durant molts anys. El Juga Verd Play té una doble dimensió: en una, el marcador, competeixes contra el rival; en l’altra, el comportament, contra tu mateix. L’esport és una eina més per canviar la societat, que necessita la complicitat a les aules i sobretot dels pares. Ells són, molts cops, el problema.
