I la mare del candidat, què?

BarcelonaLa mare d’Alfred Bosch no vol que el seu fill sigui alcalde. Ho va explicar el mateix candidat d’ERC en una conversa recent amb Carles Capdevila a l’ARA. “Les mares l’últim que volen és que els fills pateixin”, argumenta quan Antoni Bassas li recorda el tema. Ja se sap, allò de la gran responsabilitat que comporta governar... “Si vostè fos la meva mare...”, intenta raonar Bosch buscant una estranya empatia del periodista.

Són les nou del matí. L’entrevista-esmorzar organitzada per l’ARA i la Cambra de Comerç se celebra al Saló Daurat de la Llotja de Mar. Embolicat entre la seda de Damasc vermella que entapissa les parets i il·luminat per enormes aranyes de vidre, Bosch evita la brega amb els rivals. Les enquestes no ofereixen els bons auguris que ERC esperava, i el candidat, que durant l’esmorzar tot just es pot empassar un petit croissant a corre-cuita, no sembla tenir intenció de menjar-se amb igual precipitació les seves declaracions de campanya quan la bromera electoral hagi escampat i comencin les negociacions.

No obstant això, va engegant aquí i allà dards discrets, tan discrets que fins i tot Bassas li ha de preguntar si es refereix a Ada Colau quan parla de les esquerres que creen problemes. No estalvia les ironies per donar la benvinguda a Xavier Trias “al meravellós món d’ERC”, però tampoc vol “endossar-li morts que no són seus”. El que no hi falta és la invocació diària a l’esperit de Duran. El democristià apareix al Saló Daurat tan bon punt treu el cap el debat sobiranista. No deixa de ser una curiosa estratègia d’autobombardeig en un procés que no va sobrat al consistori.

Entre els assistents, l’escolten el fins ara cap de files dels republicans a l’Ajuntament, Jordi Portabella, i qui va ser el seu rival a les primàries de Barcelona, Oriol Amorós. En diferents ocasions, es referirà al primer per destacar-ne la feina feta. Del segon no en diu ni piu.

Bosch va entrar a les candidatures d’ERC amb l’etiqueta d’independent, però queda clar que no és per por als carnets, que en té i molts. Des d’Òmnium i l’Ateneu fins al Super3 dels fills. En ser preguntat, no dubta a treure la cartera per fer memòria. D’allà en surt de tot, inclòs el Bicing i la T-10. “Sóc una persona bastant normal”, conclou. I com pensa aconseguir tot el que proposa per Barcelona? “Fent patir molt la meva mare”.