Marcos Benavent: vida d’un ionqui (dels diners)
CastellóLa corrupció és un estat de l’ànima, una infecció moral. Un profeta va vaticinar que al petit Sidharta Gautama (conegut com a Buda) amb els anys se li obririen dos camins: o bé seria un gran líder espiritual o bé un bel·licós general. Son pare, pragmàtic, va decidir educar-lo per a la segona opció. Però Sidharta va créixer i, un dia, la visió d’un intocable demanant diners el va trasbalsar de tal manera que tot el seu sistema de creences es va esfondrar. Com Ramon Llull, va abandonar una vida aristocràtica i va optar per cercar la fosca veritat oculta dins l’escorça de les coses. El fill de papà, que duia una vida regalada, es va convertir en un asceta a la recerca del nirvana, l’absència de tot desig, la gran pau final.
Marcos Benavent, la mà dreta d’Alfonso Rus, també va viure la dolce vita al costat del seu benefactor. Rus havia passat de ser un ambiciós empresari a ser alcalde de Xàtiva pel PP (1995-2015) i després president de la Diputació de València (2007-2015). En aquest viatge s’havia emportat Benavent i l’havia alletat amb una especial predilecció. Benavent era un pijo de Benigànim (un municipi de sis mil habitants de la Vall d’Albaida, a les comarques centrals valencianes), casat amb una miss, per a qui la vida s’assemblava a un gran tros de formatge de cabra que ell es menjava a mos redó. Era propietari d’una perruqueria al centre de València anomenada Qué Hay de lo Mío (sic), que més endavant li serviria de tapadora.
Pare i profeta
Rus li va fer de pare i de profeta alhora: li va ensenyar tot el paisatge que es veia des del castell de Xàtiva i li va prometre que en aquella terra de promissió hi brollaria la llet i la mel i també una mica de corrupció, però que tot aniria bé si li retia vassallatge. I així va ser. Benavent va fer de gerent d’Imelsa entre el 2007 i el 2014. En aquesta empresa de la Diputació, dedicada al foment econòmic dels municipis, el de Benigànim viu l’esplèndida voràgine materialista que li va prometre Rus: malversació, tràfic d’influències, suborn, blanqueig. Una orgia perpètua, un no parar de robar. Es converteix, segons les seues paraules, pronunciades davant dels periodistes a la porta dels jutjats, en un “ionqui dels diners”. Alguna cosa no hi acaba de rutllar, tanmateix. La profecia bona, aquella que l’encaminava cap a l’espiritualitat, s’activa de sobte com una flamarada dins el seu cervell putrefacte. Comença a enregistrar a tothom compulsivament. En un dels àudios, el mateix Rus -el pare, el profeta- apareix presumptament comptant els ja famosos “dos milions de peles”.
El misteri de l’alliberament
Benavent passa 49 dies immòbil al peu d’una olivera i, plorant de felicitat amarga, descobreix el misteri de l’alliberament, la Segona Noble Veritat del budisme: “L’origen del patiment està en l’afany de viure, en el desig d’actuació, de plaer, de possessió”. Un món nou s’obre pas a destralades al seu interior.
Aquest home destrossat, aquest gran corrupte que acaba de descobrir la consciència, emprèn el camí que condueix al nirvana. Abandona València, ciutat del pecat, i se’n va a la selva amazònica. Allí assaja les vuit passes que l’acosten a la il·luminació. Col·labora amb la justícia i les seues gravacions inunden -com coloms excitats- els mitjans. Reapareix per fi, un dia, amb una llarga barba blanca d’anacoreta, lliure de culpa i de remordiment. El pijo . Les seues paraules tenen llavors la llum i la bellesa de les grans profecies: “Ara eixirà merda a punta pala”. I així ha sigut.
