UN DELS EFECTES col·laterals de l’explosió de les xarxes socials és l’augment exponencial de la producció escrita mundial, de manera que gràcies al miracle de Twitter, Facebook i WhatsApp els aficionats a la psicoescriptura tenim una nova manera d’aproximar-nos als personatges públics. Sempre he cregut que l’escriptura és el reflex de l’ànima, perquè ens dóna múltiples pistes sobre la manera de pensar, que vol dir de ser, de l’autor del text. Si algú escriu enrevessat, amb frases llargues i una gran quantitat de subordinades, és perquè ell mateix és recargolat i complicat, i tendeix a veure les coses pel costat més insospitat. Si algú fa servir moltes metàfores i frases fetes és un esperit eminentment pràctic i té un cervell que funciona per analogia. Per contra, aquell que escriu fàcil i transparent, aquell que té la capacitat de veure-hi clar on altres hi veuen fosc, és perquè té el cap ben moblat i tot ho passa pel sedàs del raciocini.
Però més enllà de l’anàlisi estilística, la prova definitiva, allò que delata de veritat, són les faltes d’ortografia. Hi ha personatges públics, alguns amb altes responsabilitats de govern o a l’empresa privada, amb un perfil de patriota granític, que fan unes faltes que fan esgarrifar. I les fan, a més, sense avergonyir-se’n, davant de tothom. És una cosa que em deixa perplex i que em porta a la següent reflexió. Com puc confiar en algú que no és capaç d’aprendre’s un senzill codi ortogràfic? Com he de dipositar algun crèdit en algú que no es pren seriosament la pròpia llengua? Farien el mateix a Anglaterra o a França? És més, tindrien la mateixa descurança en castellà?
Des d’aquest article vull fer una crida per començar a penalitzar socialment les faltes d’ortografia i a escarnir aquells que no tenen cap excusa per fer-ne. I recordant les figures de Joan Solà i Joan Fuster, diria que, per alliberar un país, el primer pas és escriure bé.