Mahatma Gandhi i “l’esperit de la veritat”

Centre Gandhi Per La Pau (u. De Jindal)Setanta-dos anys després del seu assassinat, Mohandas Karamchand Gandhi, conegut com a Mahatma Gandhi, és encara, sens dubte, una de les figures polítiques i morals més destacades de la història de la humanitat. Home d’una profunditat gairebé insondable i amb una personalitat extraordinària, va ser un gran savi i alhora un gran polític. A diferència, però, dels antics savis indis, Gandhi considerava la política com una dimensió de la vida humana en què calia buscar el que ell en deia “l’esperit de la veritat”.

Gandhi era un home que practicava l’honestedat espiritual i l’acció democràtica, tant en l’àmbit públic com en el personal, amb un mètode de lluita únic que combinava el pragmatisme polític i la integritat ètica. En efecte, l’actitud de Gandhi en aquest camp està estrictament lligada a la seva evolució espiritual. Cal recordar que el van influenciar profundament tres grans pensadors occidentals del segle XIX: John Ruskin, Henry David Thoreau i Lev Tolstoi. Si Tolstoi li va permetre vivificar la seva passió per les paraules de Crist i reforçar la seva fe en l’antic concepte d’ ahimsa (no fer mal a ningú), John Ruskin li va aportar una nova visió pràctica de la vida en comú i la idea del benestar per a tothom. I Thoreau li va oferir l’arma de la desobediència civil, que va contribuir a la campanya de resistència civil de Gandhi a Sud-àfrica.

Veritat i no-violència

Per a ell, la no-violència i la veritat estan tan unides que gairebé són intercanviables. De tota manera, a la filosofia de Gandhi la no-violència és sempre el mitjà, mentre que la veritat és sempre el fi. Per tant, no va intentar elaborar una explicació racional del món a partir dels ideals de la veritat i la no-violència, ni es va mostrar partidari de cap tradició concreta de pensament religiós. El seu objectiu prioritari era lluitar contra el colonialisme britànic i contra la injustícia de què eren objecte els intocables a l’Índia.

A Hind Swaraj, una obra de referència escrita el 1909, el mateix Gandhi afirmava que el comparaven erròniament amb els socialistes o anarquistes utòpics, tot i que ell mai va estar a favor de la violència revolucionària. Totes les estratègies polítiques que va aplicar -la no-cooperació, la desobediència civil i el seu programa constructiu- es basen fonamentalment en la no-violència: busquen la transformació dels adversaris mitjançant l’autopurificació, no la seva destrucció.

Quan, el 1915, Gandhi va tornar de Sud-àfrica, ja estava plenament convençut de la legitimitat ètica i la viabilitat de la independència de l’Índia, que no seria possible sense la unitat entre els hindús i els musulmans, entre els hindús de les castes superiors i els intocables i, sobretot, entre les elits i les masses. Gandhi era conscient que això només seria una realitat si s’aplicaven les tècniques del satyagraha (recerca de la veritat), el swadeshi (indianització o autosuficiència), el swaraj (autogovern) i el sarvodaya (progrés de tothom o creixement universal). Gandhi considerava el satyagraha com una doctrina universal i transhistòrica que es podia posar en pràctica en qualsevol lloc i en qualsevol moment. En aquest sentit, va ser un teòric de l’acció cívica i un practicant de la ciutadania dissident.

En Gandhi, però, hi havia també una altra dimensió que ens recorda Sòcrates. Per a ell, la seva “veu interior” va ser sempre l’àrbitre definitiu en els diferents conflictes de la seva vida. En deia també “la veu de la consciència” o “la veu de Déu”. Per a ell la pedra de toc per a la desobediència era aquesta veu interior, la llum que ens guia des de dintre de la nostra ànima, una consciència il·lustrada que ha sabut expressar-se en totes les cultures, des de l’autorealització de la filosofia vèdica fins a la “veu interior” de Sòcrates.

El nucli de l’ètica de la no-violència de Gandhi consisteix en mirar dintre nostre, canviar-nos a nosaltres mateixos i després canviar el món. És a dir, a un nivell més profund, per a Gandhi les cultures i les nacions no eren entitats aïllades perquè totes tenien un paper específic en la construcció de la història humana.

Malgrat que Gandhi va aconseguir la independència del seu país, no va ser capaç d’impedir la partició de l’Índia. Tot i això, el seu principal llegat és que va convertir el satyagraha (la recerca de la veritat) en un instrument global per a la dissidència no-violenta contra l’autoritarisme i en una eina pragmàtica per a la lluita dels desheretats contra els poderosos del món.

Traducció:

Lídia Fernández Torrell