“L’únic premi literari que no es regala són els lectors”

BarcelonaAlmudena Grandes, que es defineix amb orgull com “una persona normal” que escriu sobre “gent corrent”, va convertir ahir el Pregó de la Lectura de Sant Jordi en un homenatge a la figura del lector. “Els lectors són la llibertat de l’escriptor -va dir-. Tenen una mala fama molt injusta, però ells són els que em permeten escriure només el que vull. Gràcies a ells tinc el luxe de no escriure des de l’equidistància o el que el meu editor creu que pot funcionar. L’únic premi literari que no es regala ni es manega són els lectors”.

El periodista i escriptor Antonio G. Iturbe, que va conduir la conversa amb la pregonera al Saló de Cent de l’Ajuntament, podria haver preguntat pel premi La Sonrisa Vertical guanyat per Grandes amb el seu debut, Las edades de Lulú, o pel José Manuel Lara que es va endur per Los aires dificiles. Però no era moment de preguntes malintencionades sinó de celebrar la literatura. “Els pregons s’acostumen a fer als balcons, on sempre es fan discursos o proclames -apuntava Iturbe-. Però en les proclames només t’escoltes a tu mateix i en un diàleg escoltes l’altre. I Almudena Grandes s’ha passat la vida escoltant els altres”.

Personatges sota control

Més que escoltar, tanmateix, la madrilenya ahir va parlar, i molt. I es va guanyar la complicitat i les rialles del públic recordant, entre altres coses, la seva primera visita per Sant Jordi fa prop de 30 anys, acabat de guanyar el Sonrisa Vertical. “Em van preguntar si Almudena Grandes era un pseudònim. Però com havia de ser un pseudònim, si no em coneixia ningú!” Sobre el seu procés d’escriptura va revelar que durant la primera fase només escriu notes i treballa l’estructura. “Ho vaig començar a fer escrivint una novel·la mentre tenia cura de la meva filla, que no em deixava fer res més”. Després no acostuma a desviar-se del rumb traçat. “Al principi els personatges s’amotinaven, però ara no se m’amotina ni Déu. Suposo que és qüestió de maduresa i ofici”. I, precisament sobre l’ofici literari, afirma que la millor definició la va sentir en un anunci de neumàtics que deia “La potència, sense control, no serveix de res”. La frase, afegeix, “es pot aplicar a altres coses, però a la novel·la encara més”.

Sota la mirada d’un Gerardo Pisarello que exercia d’alcalde accidental, la conversa va girar al voltant de l’obra de Grandes, que l’any passat va publicar Los pacientes del doctor García, quarta part de l’ambiciosa saga de sis llibres Episodios de una guerra interminable. L’escriptora va confirmar que ja sap com serà la cinquena, ambientada en l’Espanya dels anys 50: “Va ser la dècada més trista, els anys sense esperança. Jo l’explicaré des d’un manicomi, a través de la història real d’Aurora Rodríguez, la mare d’Hildegart Rodríguez [nena prodigi dels anys 30 concebuda com un experiment científic]. I parlarà de com era de difícil enamorar-se als 50”.