El lumbersexual és el nou metrosexual

BarcelonaL’any 1994 el periodista britànic Mark Simpson pronosticava en un article al diari The Independent que el futur seria dels metrosexuals. Era la primera vegada que aquesta paraula apareixia de manera impresa, i augurava l’auge d’una comunitat d’homes depilats, afaitats i amb un màster en cremes hidratants, potser el consumidor més prometedor de la dècada. En aquell moment el concepte va passar bastant desapercebut, i no va ser fins al 2006 que, en un altre article a la revista Salon, Simpson recuperava el terme i el feia conegut a la resta del món coronant el futbolista David Beckham com el més destacat dels metrosexuals. En l’article definia el metrosexual típic així: “És un home jove amb diners per gastar, que viu en una metròpoli o a prop, perquè és on hi ha les millors botigues, clubs, gimnasos i perruquers. Pot ser gai, hètero o bisexual, però això és completament irrellevant, perquè clarament ha pres la decisió de tenir-se a ell mateix com el seu propi objecte d’amor i de preferència sexual”.

Segons Simpson, ja feia temps que el capitalisme havia mostrat la targeta vermella al mascle tradicional, (re)productiu i sense cremes hidratants a l’armari: “El mascle estoic, abnegat i modest no comprava prou (el seu rol era guanyar diners perquè la seva dona se’ls gastés), així que va haver de ser reemplaçat per un nou tipus d’home, amb una identitat més incerta però més interessat en la seva imatge. És a dir, més interessat a ser mirat (perquè és l’única manera que pots tenir la certesa que existeixes). Un home, en altres paraules, que és l’anunci de carn i ossos d’un somni humit”. Des d’aleshores, el concepte de masculinitat -o la masculinitat de moda- ha anat evolucionant. Coincidint amb la crisi econòmica, el metrosexual va deixar pas al retrosexual, la resposta a l’home anunci, una versió que reivindicava la virilitat i la naturalitat, amb homes que presumien d’arrugues i canes, com ara Hugh Laurie, George Clooney, Harrison Ford i Brad Pitt.

El llenyataire sexi

Ara entre els més joves arrela una combinació de l’home retrosexual i del metrosexual i que té com a màxim exponent l’actor Ryan Gosling. A aquest nou tipus d’home, els mitjans anglosaxons l’han batejat com a lumbersexual ( lumber significa llenya) i reivindica un home natural, una espècie d’home dels boscos o un llenyataire sexi. A primera vista, podria semblar el concepte oposat a la moda que David Beckham va encapçalar, i més pròxim a l’estètica retrosexual. Tot i això, un lumbersexual pot dedicar el mateix temps que els metrosexuals a perfeccionar el seu look, aparentment descuidat però totalment intencionat. Els lumbersexuals són el que ha quedat de la moda hipster : ha mantingut la barba però s’ha desfet dels corbatins i de les ulleres de pasta. La seva filosofia també ha canviat: ha deixat els vinils i les projeccions a la Filmoteca per sortir a l’aire lliure i fer una cervesa al bar.

El portal de tendènciesGear Junkie, el primer a utilitzar aquest terme, definia el nou model d’home així: “El metrosexual és una raça que desapareix a favor d’un home més preocupat per existir a l’aire lliure -o en un pseudo aire lliure-, que no pas pels seus hàbits d’higiene. Passa l’estona al bar, però sembla que podria estar tallant un pi Noruec. Sembla un home dels boscos, però treballa com a programador i té un bon sou. A la motxilla hi porta un MacBook Air, però hi podria dur la destral de llenyataire. És el lumbersexual”. Sobre el seu aspecte, afirmava: “Sembla un amant de la natura endurit, però la franel·la de la seva camisa és suau. És un mestre del filtre retro d’Instagram. El seu estil relaxat ha estat perfeccionat amb més esforços dels que a ell li agradaria reconèixer”. Sobre el perquè d’aquesta tendència, Gear Junkie deia: “Tant si les arrels del lumbersexual se situen un canvi cultural cap a l’ecologisme, com si són la resposta en contra de la rutina de les feines d’oficina de 9 a 5 de la tarda, o si són un reconeixement que la vida a l’aire lliure és més còmoda, el que és evident és que el lumbersexual està en auge”.

En un article al The Daily Beast, el periodista sobre tendències queer Tim Teeman afirmava que aquest tipus d’home bevia del col·lectiu gai: “El lumbersexual és l’últim intent de la cultura hètero de teatralitzar la masculinitat, dècades després que els gais hi arribessin primer”. Segons Teeman, amb el look lumbersexual, “els heterosexuals han descobert, i adoptat, el típic ós i cadell gai”, igual que “van adoptar l’aparença suau i recustomitzada dels gais amb el look metrosexual”. “El lumbersexual -diu-és tot barbes i camises de franel·la, l’oposat al pit encerat, els músculs esculpits i l’aspecte de cíborg masculí de fa uns anys: l’home heterosexual que era gai en tot excepte en el lloc on posava el penis. Que ho sabia tot del coriandre i de les millors neteges facials, però que al llit i al taulell de la cuina tot es tractava de les senyoretes”. Segons aquest expert en tendències, les barbes i els bigotis es van començar a veure com una cosa sexi amb els castroclons -paraula d’argot per definir l’estètica clonada de tots els gais que als 70 vivien al barri Castro de San Francisco- i l’estètica ós. “Ara els gais es miren l’excitació hètero sobre l’estètica lumbersexual de reüll. Been there, done that more interestingly [Ja hi hem estat i ho hem fet, però més interessant]”, conclou. Sobre per què aquesta moda arriba ara, Teeman afirma: “Abans sospitàvem que els barbuts eren mandrosos i irresponsables. Ara els que van ben afaitats ens semblen sospitosos. Patrick Bateman anava perfectament afaitat, i mireu com passava els vespres”, fa broma.

Segons la revista Cosmopolitan, tot i que el lumbersexual no treballa en la indústria de la fusta, efectivament llueix un “calculadíssim look amb el desig de ser (i ser vist) com la versió ruda i heteronormativa del que significa ser viril”. Per això construeixen els seus propis mobles, coneixen la localització secreta de les móres silvestres i la seva barba sembla llarga, espessa i descuidada. Holly Baxter, periodista a The Guardian, es preguntava: “¿Caus en algun error fonamental si et dius a tu mateix rude quan t’has passat 20 minuts arreglant-te la barba davant el mirall de l’habitació? O potser hauríem de deixar els lumbersexuals una mica de marge?” Baxter surt en defensa d’aquest model i afirma: “Tot plegat pot ser un postureig, però no crec que de veritat es pensin que els seus sandvitxos de pernil dolç estan fets del porc senglar que cacen al jardí comunitari de la part del darrere del seu bonic apartament. Per mi aquesta presumpta reacció a l’aparença extremadament femenina dels metrosexuals té més a veure amb un joc amb els estereotips de gènere. El metrosexual va començar a portar cremes a la bossa, ara el lumbersexual ens serveix una estètica hipermasculina amb un somriure irònic i desvergonyit”.

Tim Teeman, en el seu article al Daily Beast, no és tan benevolent amb aquesta nova tendència, i conclou: “Tots, fins i tot els que porten camises de franel·la i les barbes d’Abraham Lincoln, saben que el lumbersexual prefereix beure’s un bon cafè que tallar un arbre. Un lumbersexual abans d’agafar una destral correrà a consultar-ho al seu traumatòleg”.