Los mercenarios 3

BarcelonaA l’altura de la tercera entrega de la franquícia, ja tots tenim clar que Los mercenarios és una espècie de centre de dia per a velles glòries de l’ star-system d’aquell cinema d’acció que tan feliç va fer la indústria armamentística i les empreses d’anabolitzants. A més, de tant en tant, els mateixos iaio-armaris que hi participen juguen a fer conyetes sobre la jubilació, les batalletes del passat i les visites al geriatra. Si aquest to una mica poca-solta però autoconscient dominés tota la pel·lícula, Los mercenarios 3 seria un disbarat intranscendent prou divertit de veure. Però resulta que el film vol ser alguna cosa més que una revetlla amb explosions, metralladores, morts gratuïts a dojo i rèpliques de diàleg mig cíniques, mig fatxendes. A mesura que avança la trama i a mesura que s’hi incorporen actors jovenets i poc coneguts, queda clar que la pel·lícula pretén endinsar-se en el terreny del drama crepuscular o del gènere d’acció modern, sense fetitxisme retro. Llavors, quan més seriosament vol que ens la prenguem, és quan més riure fa.