L’opacitat dels paradisos fiscals cotitza a l’alça

BarcelonaEl novembre del 1794 deu vaixells van naufragar a l’extrem est de la gran de les illes Caiman, però l’ajuda dels pobladors locals va evitar que hi hagués cap mort. Casualment, entre els supervivents hi havia un membre de la família reial britànica i, agraït, el rei Jordi III va eximir l’arxipèlag de pagar impostos a la metròpoli. O almenys això diu la llegenda, perquè no hi ha evidències que sigui veritat. El que sí que és cert és que 220 anys més tard les Caiman són un dels principals paradisos fiscals del món. Tenen un edifici, per exemple, de nom Casa Ugland, on hi ha domiciliades 12.000 empreses. “O és l’edifici més gran del món o és l’estafa més gran al fisc de què es té memòria”, en va dir Barack Obama. En realitat només té cinc pisos, però no és ni de bon tros el cas més escandalós: se’n poden trobar de pitjors a Delaware, al mateix territori nord-americà.

El fenomen dels paradisos fiscals va començar a popularitzar-se als anys 20 i 30 del segle XX, quan països petits i sense gaires recursos naturals van optar per sustentar la seva economia en la indústria financera. I la revolució digital de les últimes dècades ha donat força al fenomen. Ara amb pocs euros i uns quants clics un particular o una empresa, amb molts o pocs ingressos, pot aconseguir obrir un compte corrent o una societat en un paradís fiscal. I la majoria de bancs europeus no tindran cap problema a assessorar-los o fer tots els tràmits.

Ara bé, ¿què és exactament un paradís fiscal? En realitat no queda clar, ja que cada organització internacional i cada estat té el seu criteri i la seva pròpia classificació. Com a concepte general, però, són països o territoris que permeten evadir o eludir impostos o normatives aprofitant llacunes o debilitats de les normatives nacionals. Alguns es caracteritzen per blindar el secret bancari, altres per la poca transparència i traspàs d’informació fiscal, per la baixa o nul·la tributació als dipòsits dels no residents o per les facilitats per crear-hi societats. De fet, l’OCDE va esborrar el 2009 els últims tres estats del seu llistat de paradisos fiscals -Andorra, Liechtenstein i Mònaco- quan aquests estats es van comprometre a col·laborar per agumentar la transparència bancària. Tot i això, els manté en un altre llistat d’una quarantena de territoris que encara han de convertir en fets la intenció.

Cap paradís fiscal, segons l’OCDE

Tanmateix, el criteri de l’OCDE és molt lax i amb un nom o un altre els territoris opacs mantenen un paper central en l’economia global, i el seu abús pot esdevenir un perill. Quan l’any 2001 va fer fallida Enron, per exemple, tenia 692 companyies registrades a les illes Caiman, i segons el Senat dels Estats Units caldrien deu anys per treure a la llum tota la seva xarxa societària.

Els riscos que generen són múltiples i la diversitat de normes amb què se’ls fa front dificulten la solució. Són receptors de fuga de recursos de països pobres i rics, llocs de blanqueig de diners de la delinqüència o de tràfics diversos, una via per a la competència deslleial entre empreses i una causa més de crisis financeres per l’alt grau d’especulació que emmascaren.

I és que, més enllà de l’opacitat, la proliferació de societats en aquests territoris permet desviar guanys i pagar menys tributs -o fingir pèrdues- a través de filials o fórmules diverses per esquivar les Hisendes estatals. Unes escletxes que les dades evidencien que no són poc transitades. Segons Justícia i Pau, més del 50% del comerç mundial passa per un paradís fiscal, mentre que el PIB o la riquesa que generen és inferior al 3% del total. L’observatori Responsabilitat Social Corporativa determina que 33 de les 35 empreses de l’Íbex aglutinen 467 societats domiciliades en paradisos fiscals, i segons l’OCDE gairebé dos terços del comerç mundial es fa entre filials del mateix grup o subsidiàries. I els estats europeus en tenen bona part de culpa, ja que dos terços dels 14 bilions d’euros que les grans fortunes amaguen en paradisos fiscals són en territori europeu o dependent -la majoria colònies del Regne Unit, però també Andorra, Luxemburg i Malta-, segons un informe d’Oxfam.

Amb aquests 14 bilions es podria acabar amb la pobresa extrema al món dos cops, i en tot cas fa perdre cada any 120.000 milions en impostos als governs. Unes dades que donen una idea de la magnitud del problema que provoquen aquests territoris i també el motiu pel qual certs estats s’hi estan posant ferms.