“Per la llengua i per l’escola”
De Joan Triadú (Ribes de Freser, 1921 - Barcelona, 2010) a Serra d’Or (IV-1976) en els inicis de la reivindicació combativa del dret a la llengua, que havia estat negat pel franquisme.
Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsVoldria glossar un breu parlament de Pau Vila sobre el tema, [...] perquè ens pot ajudar a sortir -des d’uns angles vitals de caràcter ideològic i ara ja polític- de la confusió creada entorn de la suposada condició “bilingüe” del nostre poble. [...] Vila, en la seva activa ancianitat, fou breu, combatiu i rigorós: qualificà la postguerra d’inhumana i assoladora, i la culpà de la ruptura en l’evolució cultural del nostre poble; titllà de “defallença” el fet que les noves generacions s’hagin “afectat” tant per aquesta situació que no sàpiguen escriure (molts) el català, n’hi hagi que ni el sàpiguen llegir i que només el parlin, i no pas bé; i afegí al panorama, naturalment, el que anomenà “la influència d’onades de forasters atretes per les desmesurades possibilitats de treball; gentada sobrevinguda que ha posat el nostre poble en perill de tornar-se bilingüe, de descaracteritzar-se per manca de mitjans d’assimilació”. Tenim, doncs, segons l’il·lustre pedagog i geògraf, tres fets: el desenllaç de la guerra, favorable als “promotors de la lluita”, amb la coherent situació que el seguí; la defallença o abandonament [...] en qüestions de coneixement i ús del català que avui encara dura, i la “interferència massiva”- com diu literalment Pau Vila- del castellà dels immigrats. Però Vila no és pessimista. Tot seguit passa a l’exhortació i a l’exposició de les mesures que cal emprendre per tal d’evitar la davallada i començar la superació. La seva argumentació és clara i precisa: si d’una banda el català “ha assolit, en el camp de la creació i de la investigació, la virtualitat lingüística de qualsevol idioma de cultura”, per l’altra hi ha el risc que la llengua només es mantingui en aquests graus entre persones de cultura o lletraferits i que “la personalitat del nostre poble es desvirtuï”. Per tal de sortir d’aquesta divisió mortal, tot tenint present que “l’ambient estatal mai no ens ha estat propici”, cal allò que és més efectiu: “disposar de l’escola”. [...] Vila qualifica de “delicte” el fet que l’ensenyament no es faci plenament en català. [...]