L’intèrpret més original i versàtil de la Cançó

Barcelona“A l’Ovidi se’l respecta moltíssim més que no se’l coneix. Se’l té en un altar com a símbol de rebel·lia i de lluita, però la seva obra no es coneix prou”, diu el musicòleg Josep Vicent Frechina, l’autor de llibres com ara La Cançó en valencià: dels repertoris tradicionals als gèneres moderns (2011). Les cançons han construït la icona, però, segons Frechina, de vegades la mateixa icona deixa en un segon pla “l’intèrpret més original i versàtil de la Cançó”.

“Va ser un músic fonamentalment instintiu, i això el va dur a anar provant coses que després incorporava al seu discurs. Va anar configurant una obra tirant de diversos referents sense cap necessitat de reflexió teòrica”, explica Frechina. Com assenyala el músic Carles Belda, en l’Ovidi hi havia “claredat ideològica i estètica”. Musicalment, la seva obra és transparent, mai no amaga d’on ve ni el que li agrada. Va fer confluir la música popular valenciana amb la chanson francesa. I va ser així des del principi. El primer EP, publicat el 1968, incloïa peces com Cançó del llaurador i La fera ferotge. La primera és, segons Frechina, “una cosa impressionant”. “És el primer intèrpret del país que utilitza la cançó tradicional amb finalitats modernes. No la fa servir com el folklorista que vol preservar una cosa que s’està perdent, sinó perquè pensa que la millor manera d’expressar el que vol dir és fer-ho precisament amb aquella música”, diu.

El text de Cançó de llaurador reivindica, amb humor, el treball a la terra i denuncia la situació dels llauradors, i l’Ovidi, en comptes d’assimilar una estètica aliena, decideix fer-ho des de la veu que té més a prop. “Al llarg de la seva carrera, incorpora els elements de la música tradicional amb molta naturalitat”, recorda el musicòleg. Per exemple, els ritmes de les valencianes de l’u i el dos. També aquella manera de cantar projectant molt la veu. “Com el crit del Raimon, que ve del cant popular sense amplificació que es fa al carrer des de fa segles”, apunta Feliu Ventura. A més, diu Frechina, la penetració de la cultura popular és nota igualment en la part textual. “Fa servir molt el diminutiu en sentit irònic, a la valenciana. I a vegades és escatològic i bròfec. De fet, busca les parts bròfegues d’Estellés, com a Una escala qualsevol, del disc De manars i garrotades (1977). El «fill de puta» que exclama a meitat del poema sembla que estigui escrit perquè el digui l’Ovidi”, explica.

La fera ferotge explica l’altre pal de paller del primer Ovidi, la cançó francesa a la manera de Georges Brassens. De la influència francòfona en surt també la interpretació, el recurs que utilitza per donar més força a tot el que comunica. Aquí el model és Jacques Brel. Com el cantant belga, Montllor atorgava molta importància a la gesticulació de les mans i la cara. A Brel li va dedicar Bogeria amb números, del disc Bon vent... i barca nova! (1979), i va homenatjar-lo adaptant Le plat pays, que va titular El meu poble Alcoi. Aquesta cançó va ser l’única que va aconseguir enregistrar completament l’any 1993 i que havia de formar part de Verí good, el disc que la malaltia no li va permetre acabar.

Però l’Ovidi no s’acaba aquí. El 1972 publica el primer àlbum, amb direcció musical de Quico Pi de la Serra i músics com els guitarristes Carlos Boldori, Yosu Belmonte i el pianista Yori Oliver. En el següent, Crònica d’un temps (1973), l’acompanyen Víctor Amman, Xavier Batllés i Juan Soriano, i hi col·laboren Pedrito Díaz i Toti Soler. És a dir, alguns dels artífexs de l’ona laietana. “Quan treballava amb Amman i Batllés, les seves melodies buscaven el camí que ells van agafar després per prefigurar el so de l’Orquestra Mirasol”, diu Frechina.

A partir del disc A Alcoi (1974), Montllor i Toti Soler constitueixen una societat artística, referendada a A l’Olympia (1975) i De manars i garrotades, que acaba de perfilar un llenguatge musical nou i obert a més discursos. Vindran després Bon vent... i barca nova! (1979) i 4.02.42 (1980), els arranjaments de Toni Xuclà i Maurici Vilavechia i les aportacions de Carles Benavent, Joan Albert Amargós, Enric Esteve i Eliseo Parra, entre d’altres. És l’Ovidi més mediterrani, el que, com diu Ventura, “es mulla en el sud del Mediterrani”. “Els últims són els seus millors discos”, assegura Frechina, el reflex d’una maduresa i un talent que la història no va permetre que continués.

El cantador i el guitarrista, a la manera més flamenca

La relació artística entre Ovidi Montllor i Toti Soler és única en el context de la Cançó. S’assembla a la que han tingut alguns cantaores flamencs i guitarristes, i a la que avui tenen Sílvia Pérez Cruz i Raül Fernandez. “En general, els cantautors lloguen uns músics que fan la feina sense involucrar-s’hi gaire, però nosaltres érem més com Camarón i Paco de Lucía”, recorda Soler. Només cal escoltar l’inici d’ Homenatge a Teresa per veure com funcionava el duo. “L’Ovidi va forçar la creació d’un nou llenguatge per a la guitarra. El Toti venia del progressiu i del flamenc, però aquestes eines no valien per al que tenia l’Ovidi al cap”, apunta Josep Vicent Frechina, que tanmateix reconeix la connexió amb una estètica flamenca. “És el punt de partida, però el flamenc ortodox no servia per trobar el punt despullat i sobri de discos com A Alcoi, on el que fa el Toti és sensacional”, afegeix. Soler recorda que en les cançons hi havia poc marge per a la improvisació. En canvi, “en els recitals poètics i els discos sobre poesia sí que hi havia més llibertat”. “Partíem d’un patró bàsic i improvisàvem, com si fos una mena de jazz”, diu el guitarrista.