L’horror al Bataclan: “Només em preguntava quan em dispararien”
BarcelonaEls supervivents de la sala de concerts Bataclan de París, on hi havia un miler de persones seguint un concert de rock quan van irrompre els terroristes, van narrar ahir al diari Le Monde les escenes dantesques que van viure. En total, una vuitantena de persones van morir pels trets dels terroristes.
“Al principi ens vam pensar que eren efectes pirotècnics o escènics. La multitud es va precipitar davant de l’escenari, i vam intentar fugir per unes portes que estaven tancades. De cop, ens vam trobar als lavabos, algú va trencar el fals sostre i una vintena de persones ens vam refugiar allà”, expliquen el Charles i el Nicolas, de 34 anys.
L’Erik V. va veure que alguna cosa no anava bé quan els integrants de la banda van fugir de l’escenari. “Immediatament, la gent va embogir, corria cap a tot arreu i buscaven un lloc per protegir-se. Hi havia ràfegues de trets, llargues ràfegues de trets i després trets aïllats. Això va durar almenys deu minuts. A les llotges del primer pis ens vam tirar a terra i quan vaig aixecar el cap vaig veure la platea plena de persones mortes. Joves sobretot”.
“No tenien pressa”
La Julien descriu un dels terroristes així: “Era una mica barbut, jove, d’una vintena d’anys, vestit de negre, no tenia la cara tapada”. “Recarregaven les armes. No tenien pressa. Van recarregar tres o quatre cops i això va durar ben bé deu minuts. Disparaven cap a terra”.
La Cécile, de 29 anys, es va quedar estirada a la platea: “Només em preguntava quan em dispararien a mi, quan moriria. Era una qüestió de temps. […] Un home que tenia al costat em va donar suport: «Ànims, ens hem de fer els morts»”. El Benoît, de 34 anys, va fugir amb el seu germà pels conductes de l’aire. “Ens ajudàvem per arribar als 3 metres d’altura on hi havia la canalització. Vam arribar a la teulada i d’allà vam saltar a un habitatges. Érem una cinquantena”.
