L’estany de Sils
Mai hauria imaginat que just al costat de l’AP-7, a 20 quilòmetres de Girona i 80 de Barcelona, hi hauria un dels espais naturals més desconeguts i curiosos del país: l’estany de Sils, un lloc ideal per fer una pausa en el camí, agafar la sortida 9 de l’autopista i fer una petita excursió circular -amb inici i final a l’encantador poble de Sils- pel que havia estat i, en certa manera encara és, una zona humida ben singular i cuidada, que combina paisatges típicament mediterranis amb terrenys propis de climes freds i humits, on fins i tot trobem les típiques casetes de fusta per a l’observació d’ocells. Sembla mentida que durant el recorregut, que és totalment pla i s’allarga un parell d’hores com a màxim, ideal per a nens, la visió elevada del pont de l’autopista, allà dalt, quedi tan propera i al mateix temps silenciosa i llunyana.
És molt probable que el lector que desconegui aquesta visita silenca, a partir d’ara, quan passi per l’AP-7 i vegi el nom de Sils, no pugui pensar en res més que en l’excursió que estem a punt d’emprendre. És sorprenent: no t’esperes que just a tocar del monstre de formigó s’hi desenvolupi una zona humida tan rica i extensa que, per cert, és l’única de Catalunya accessible també en tren. Més facilitats no puc donar.
És cert que l’antic estany de Sils, que segons la llegenda era considerat la porta d’entrada a l’infern, havia estat un autèntic pantà; però la proliferació de la malària va fer que durant l’Edat Mitjana s’intentés dessecar, sense oblidar que havia estat una de les zones humides més grans de Catalunya, amb una capacitat que, per exemple, triplicava la de l’estany de Banyoles, per més que costi de creure. La dada és comprovable i, de fet, només cal sortir un moment de l’autopista per adonar-se que l’estany de Sils manté encara una diversitat de flora i fauna considerable, d’acord amb el que havia estat. S’hi donen cita més de cent-cinquanta espècies d’aus, entre les quals la garsa reial i moltes espècies d’ànecs.
Des de fa només un quart de segle la davallada alarmant de zones humides a Catalunya va fer posar d’acord diverses entitats per intentar recuperar mínimament àrees d’inundació natural. Una de les més beneficiades és la de Sils, que durant una època de l’any torna a ser humida, cosa que permet acollir nombroses visites d’aus migratòries, i al visitant gaudir d’un itinerari paradisíac perfectament preparat per a l’observació.
L’itinerari està marcat en un plafó informatiu prop de l’església parroquial de Sils, i no pot començar enlloc més que no sigui el carrer de l’Estany. El recorregut s’inicia a través d’una passarel·la sobre la séquia i acte seguit segueix per una pista. No té pèrdua. El que l’observador té al davant ja forma part del petit univers de l’estany, i podrà notar precisament que només algunes zones tenen aigua una certa època de l’any. A part dels constants crits dels ocells, que fan la impressió d’encanteri o de conte de fades, la flora i els arbres arrodoneixen un entorn recuperat que també sembla de fantasia: hi ha veritables plantacions de pollancres i plàtans, que voregen el camí. Una imatge inoblidable. És gratificant poder fer una pausa en un dels aguaits habilitats per observar l’estany, sempre encarats a la zona central de la passejada, que no és cap altra que la del petit llac.
En un punt del camí, el visitant tornarà a travessar una passarel·la de fusta i, amb una mica de sort, podrà contemplar la meravella insòlita d’un bosc inundat. És l’escenari d’una pel·lícula que cap productor encara no ha descobert; si el guionista no tingués argument, serviria perfectament per explicar in situ la història entrebancada d’un espai natural que havia estat condemnat a la desaparició, i que ara és una de les visites més insòlites i desconegudes per a l’observació de la natura.
