L’espiritualitat infantil, l’estat natural

BarcelonaLa categoria de l’altre queda reduïda a mesura que les societats amb capacitat per discriminar són més permeables a la diversitat i van agafant consciència de la importància equitativa de dignificar l’ésser humà. Malgrat tot, continuen les discriminacions, moltes vegades de manera més subtil. Un d’aquests altres difusos són els infants, que reben tot tipus de pressió constant que dificulta i entorpeix el seu procés natural. El racisme i el masclisme són dues maneres evidents d’intolerància, amb els seus intents per imposar als altres una determinada visió del món, sovint amb el recurs de la violència física i psicològica. Són fets denunciables.

Tanmateix, només quan els infants són víctimes d’una violència extrema -explotació laboral, maltractament físic, etc.- entren en aquest grup d’extremisme agressiu. Passejant pels carrers, parcs i patis d’escola podem comprovar com molts adults descarreguen en els nens totes les seves ires i frustracions, encara que sovint es faci només de manera verbal. Aquesta manca de respecte constant, farcida d’amenaces, insults i càstigs, pràcticament s’ha deixat de veure en altres relacions públiques, en les quals fins i tot semblaria escandalosa, però si qui la rep és un nen sembla que les regles del joc són menys clares. Per què els infants tenen aquesta capacitat de treure de polleguera l’adult? Fixem-nos que aquest treure de polleguera és justament això: perdre l’equilibri interior, del qual sorgeixen l’amor i la pau, per perdre’s en un exterior inhòspit desbocat per la ràbia i el dolor.

Espiritualitat sense etiquetes

Paraules com infantil i innocent també s’apliquen de manera despectiva als adults (individus i pobles) que no encaixen en un cert model de maduresa encara lligat a una visió del món, justament, prepotent. El cultiu de l’espiritualitat i la vida interior, que té com a base l’agraïment, l’astorament, la dependència i el reconeixement d’unitat amb la resta, és ridiculitzada des d’aquesta òptica d’adult seriós, fort, autònom i materialista. La necessitat d’una connexió més potent amb nosaltres mateixos i, per tant, la voluntat de creixement espiritual, ens acosta a una etapa que ja coneixem, la infantesa, i ens allunya d’un paradigma cultural que agonitza.

Si la capacitat d’estimar, caminar, comunicar, rebre i, en definitiva, de viure plenament no ens ha estat ensenyada des de l’exterior, sinó que la portem ben endins, es fa lògic pensar que l’espiritualitat -aquest vincle intangible en què la voluntat de viure ens acosta amb reverència a la vida - també la portem a dins, i és en la infància quan es pot sentir amb més plenitud i sinceritat, ja que no passa pel tamís de la ideologia i les expectatives que anem construint d’adults. És una expressió natural que cal respectar i cuidar.

Com diu el psicòleg Tobin Hart, “no es tracta que els nens siguin més espirituals, perquè ja ho són, sinó que sentin més seguretat i naturalitat per poder expressar aquesta espiritualitat”. En el seu llibre El mundo espiritual secreto de los niños (La Llave) ens acosta a les seves investigacions en aquest àmbit i ens alerta que no s’ha de caure en l’altre extrem i veure alguns nens com a especi- als (en el corrent new age dels nens indi, de cristall, etcètera): “En el terreny espiritual, aquesta classe d’atenció i de glorificació reforça la idea que el nen és més especial que altres persones i promou, per tant, una mena de narcisisme espiritual («jo sóc més espiritual que tu») en lloc de la reciprocitat, el respecte i la humilitat, que són les qualitats que defineixen l’autèntica espiritualitat («si sóc espiritual és perquè tots els altres també ho són»)”.

El vincle adult-infant

Fer dels nens un altre diferenciat, encara que es faci amb bona voluntat, i col·locar-los en un pedestal dificulta també l’establiment de límits i comprendre les autèntiques necessitats, com ens recorda el mateix Hart: “El fet que un nen tingui accés a la saviesa, la meravella i la compassió no significa que hagi madurat completament o que ja no necessiti cap consell ni instrucció. Sabem que els nens poden ser especialment insensats, impulsius i autoindulgents, o, en altres paraules, nens”. Com sempre, es tracta de trobar el complex camí del mig, el que surt de la intersecció entre el que és poc i el que és massa.

Un dels beneficis d’ampliar la mirada cap als infants i l’espiritualitat natural que tenim els humans en aquesta primera etapa és precisament l’atenció cap a nosaltres mateixos. Un treball constant i allunyat dels recursos fàcils, en el qual les qualitats que volem transmetre han d’estar vives dins nostre.

D’aquesta manera, reconèixer l’espiritualitat infantil reforça l’espiritualitat dels adults, fins i tot sovint la desperta. I és una responsabilitat social. Fa més de 150 anys, el pedagog alemany Friedrich Fröbel va obrir el primer jardí d’infants de la història, en un clima de respecte i llibertat, basant-se en aquesta premissa: “Tot el que fa el nen té una característica comuna, perquè busca la unitat que abraça totes les coses i tots els éssers i intenta així també trobar-se a ell mateix. Però no només no es té cura de nodrir aquest desig, sinó que fins i tot l’aspiració del nen de nodrir ell mateix aquest desig es fa malbé per desgràcia massa aviat. El nen que hagi estat educat naturalment, per més dèbils que puguin ser els indicis, per més que els pugui tenir inconscientment o els pugui desconèixer, en realitat busca la unitat que abraça totes les coses, la unitat viva i necessària, el fonament de tot, no el que hagin fet o format l’astúcia i el caprici humans, sinó el que sempre està al costat del cor i l’ànima”.