L’àvia que tenia una escopeta

Quan arribes a l’aeroport de Bogotà hi ha un cartell molt gran que diu: “ Colombia: el único riesgo es que desearás quedarte ”. És una campanya que ha posat en marxa el govern per intentar refer la imatge del país, molt malmesa per anys i panys de conflicte entre la guerrilla de les FARC, els paramilitars i l’exèrcit regular, i amb el narcotràfic com a rerefons. El conflicte persisteix avui dia, però està molt localitzat en zones concretes i s’ha posat en marxa un procés de pau de final incert però que dóna esperança als colombians. És per això que les autoritats s’atreveixen a jugar amb el concepte risc, però en sentit positiu. La veritat és que quan dius que vas a Colòmbia la reacció de la gent és d’alarma. En l’imaginari col·lectiu hi ha la possibilitat que et segrestin, que puguis patir un atemptat, que et posin droga dins de la maleta i acabis passant uns quants anys en una presó en condicions infrahumanes... Acabo de tornar de Colòmbia i no he viscut res de tot això, més aviat el contrari. És un país de paisatges exuberants per descobrir, amb un patrimoni històric molt interessant i una gent encantadora i atenta com n’hi ha poca. Però he de reconèixer que m’ha costat uns dies treure’m de sobre el prejudici.

No hi ajuda gens la nombrosa presència de policies i militars per tot arreu. El desplegament intimida, però de seguida t’hi acostumes. A les carreteres de tot el país és normal trobar-hi controls de l’exèrcit a cada pas, però s’ha de dir que als turistes els fan la vida bastant fàcil. El moment més exagerat el vam viure a Cartagena de Indias perquè vam coincidir amb la reunió que hi van fer el president colombià, Juan Manuel Santos, i el veneçolà, Nicolás Maduro. La vella ciutat colonial va estar literalment presa per terra, mar i aire, però afortunadament els dos mandataris van estar-s’hi poques hores i després tot va tornar a la normalitat. Deixeu-me dir que Cartagena de Indias és una meravella. El casc antic guarda encara tot el gust, el color i l’esplendor que devia tenir els segles XVI i XVII, quan els espanyols la van convertir en un dels ports més importants d’Amèrica. Per això també va ser una de les ciutats més atacades i saquejades per pirates i sobretot corsaris com Sir Francis Drake, que robava i arrasava igual que els altres però ell ho feia amb la benedicció de la reina d’Anglaterra.

Però, tornant a la qüestió de la seguretat, els primers dies del viatge anàvem tan predisposats a sospitar de tot que la nostra percepció ens va jugar una mala passada. Va ser al bonic poble de Salento, al departament del Quindio, al centre del país. Passejàvem pel carrer principal del poble, ple de petites botigues d’artesania i fondes típiques, quan en una cantonada, com qui pren la fresca, hi vam veure una àvia asseguda en una cadira amb una escopeta a la falda. Ens va sorprendre tant la imatge que vam seure en un cafè, a prop, per observar quina era la seva funció. Tothom que passava la saludava i la patrulla de la policia s’hi aturava cada cop que creuava i semblava que li demanés informes. Ja ens havíem convençut que fins i tot les àvies estaven a punt per si hi havia un atac guerriller o paramilitar quan, en tornar a passar davant seu, es va dirigir a nosaltres i ens va dir cridant: “ ¡Señores! ¿No les apetecería hacer unos disparos a los palillos? ” Efectivament, dins d’un pati pròxim hi tenia una paradeta de tir a l’escuradent. L’escopeta era una escopeta de fira. Vam fallar tots els trets i la senyora encara no entén ara per què no podíem parar de riure.