Fa uns dies Josep Ramoneda feia en aquestes pàgines una reflexió sobre una frase de Rajoy. El president espanyol havia dit, referint-se a Catalunya, “No sé quién manda allí” i Ramoneda li responia que era ell qui hi manava, com a president de l’Estat. Aquell era el típic lapsus significatiu, que delata la seva distància, el seu trencament amb Catalunya. Un abandonament que és l’únic que justifica que mantinguin com a líder una persona tan desacreditada com Alícia Sánchez-Camacho, és l’evidència que des del seu partit ja no aspiren a res seriós al nostre país. Ahir Rajoy, a part de dir no, no i no, com destaquem a portada, va fer una frase històrica: “A Catalunya hi ha moltíssims més catalans que independentistes”. Va provocar de forma instantània tota mena d’ocurrències, acudits i mostres d’indignació. Però és un altre lapsus revelador, que delata com han anat criminalitzant l’independentisme, aquest dimoni amb banyes que fingeix ser cosa de molta gent però que són quatre gats, han anat creant conceptes patètics com el de la majoria silenciosa, han volgut desacreditar, atacar i combatre amb joc brut el moviment, i s’han acabat creient la seva pròpia mentida. L’independentisme com a concepte abstracte, negant-ne fins i tot les xifres, ha acabat sent format per uns éssers que no són ni tan sols catalans, potser ni tan sols persones. Tant se val que la realitat els desmenteixi amb fets i xifres, amb actuacions exquisides, cíviques i exemplars, amb més de 2,3 milions de vots. Rajoy no sap qui mana a Catalunya i creu que els independentistes no són ni catalans. És un home que parla poc i s’entén, perquè la vessa cada cop que obre la boca.