Kundera torna a l’art de la novel·la

Barcelona“Milan Kundera va néixer a la República Txeca i des del 1975 viu a França”. Aquesta és tota la informació que l’autor de La broma considera que els lectors han de saber sobre la seva vida. Apartat dels cercles literaris i de qualsevol concessió mediàtica -no concedeix entrevistes des de fa tres dècades-, Kundera segueix treballant al seu ritme, lent i impertorbable: a més de continuar escrivint, revisa amb atenció les traduccions de les seves novel·les i assajos a les llengües que coneix, i el 2011 va permetre que la Bibliothèque de la Pléiade publiqués en dos volums la seva obra amb la condició que no hi inclogués ni pròleg, ni biografia, ni comentari crític.

Cinc anys després d’ Una trobada (2009), en què recordava alguns dels llibres que més l’havien marcat, i catorze després de la novel·la La ignorància (2000), Kundera ha tornat a la ficció amb La festa de la insignificança, un llibre breu -en cap cas menor- que Xavier Lloveras ha traduït al català i que publicarà Tusquets el 2 de setembre. Dues de les pistes de lectura d’aquesta nouvelle, que Kundera dóna a conèixer amb 85 anys fets, es troben en textos anteriors de l’autor. La primera, a L’art de la novel·la (1986): “No té cap sentit voler escriure una novel·la difícil a partir de l’afectació estilística; les novel·les dignes són prou difícils a causa de la seva ironia consubstancial”. La segona, a l’obra de teatre Jacques i el seu mestre (1981): “Què vol dir, ser seriós? És seriós el que creu en tot en el que els altres creuen”.

Escrita en francès com els seus últims llibres, La festa de la insignificança apel·la a la senzillesa i a la lleugeresa, dues paraules que en mans del txec estan esquitxades d’enginy. Hi planteja un argument mínim: el narrador segueix els prolegòmens d’un còctel d’aniversari al qual han d’assistir quatre companys. Són l’Alain (un home preocupat per saber què vol dir que les joves portin samarretes curtes i ensenyin el melic), el Charles (que vol escriure una obra de teatre a partir d’una anècdota que explicava Stalin), el Ramon (treballador de mitjana edat en una institució i que no té gaire èxit amb les dones) i el Caliban (actor a l’atur des de fa tant de temps que es dedica a servir copes fingint que només parla pakistanès). L’home que organitza la festa, D’Ardelo, fingeix que té càncer.

“Tot pensant en l’absurd de la seva mentida, no es va poder estar de riure. I aquell riure, també, era incomprensible”, es pot llegir a la novel·la, que convoca bona part dels temes que han preocupat l’escriptor al llarg de gairebé cinc dècades de creació de ficció: hi ha la revisitació de capítols del comunisme, la fascinació pel cos femení, l’explicació d’alguna noció filosòfica (en aquest cas, la cosa en si, de Kant, i el món com a representació i voluntat, de Schopenhauer), les visions oníriques i la pròpia reflexió sobre l’escriptura.

Les perdius de Stalin

Els personatges desfilen com fantasmes pels escenaris parisencs de la novel·la. L’Alain dialoga amb un retrat de la seva mare desapareguda. El Charles creu que tard o d’hora apareixerà un àngel: mentrestant, monologa sobre aquella vegada que Stalin va caçar 24 perdius -quan va haver matat les dotze primeres va haver de tornar a casa per recollir més munició per a l’escopeta- i explica que el dictador soviètic va rebatejar Königsberg amb el nom de Kaliningrad per homenatjar el president del soviet suprem, Kalinin, que tenia problemes de bufeta i cada vegada que Stalin li deixava anar un discurs l’entretenia tant que s’acabava orinant a sobre. El Caliban s’adona, gràcies al sentenciós Ramon, que parlar en pakistanès inventat no té cap gràcia en un món on “les bromes han perdut el seu poder”.

A La insuportable lleugeresa de l’ésser, el Tomas apel·lava al proverbi alemany “Einmal ist keinmal ” [“Una vegada no compta”] en relació amb la singularitat de l’existència humana. L’escenari era la Praga soviètica de després del Maig del 68. A la ciutat de París del present, la societat viu obsedida per la repetició gràcies al fet que l’atractiu de les dones ja no està “en les cuixes, el cul o els pits”, sinó en el melic. Sota el senyal del melic quedem uniformats, perquè tots els melics “poc o molt s’assemblen” i ens connecten al gran arbre de la vida, que arriba fins a la primera dona que va infantar una criatura, Eva. Tan esgarrifós és imaginar aquesta cadena inacabable de cossos com la seva extinció, la multitud de vegades -de vides- que tenen, irremissiblement, el mateix final.

Tres dècades de ‘La insuportable lleugeresa de l’ésser’

La força de La insuportable lleugeresa de l’ésser es conserva intacta. Trenta anys després de ser publicada, la novel·la més coneguda de Milan Kundera -en part gràcies a l’adaptació cinematogràfica protagonitzada per Daniel Day-Lewis, Juliette Binoche i Lena Olin- continua explicant una gran història d’amor a la Praga comunista. El Tomas és un cirurgià que s’enamora d’una cambrera, la Tereza. Ell se l’estima, però alhora és incapaç de no tenir relacions adúlteres, entre les quals destaca la de la pintora Sabina. Una obra de lectura hipnòtica, commovedora, calculada a la perfecció -i sense trampes-, que ha sigut reeditada amb nova traducció de Xavier Lloveras.