Kiko Amat: "La xuleria gairebé sempre amaga dolor"

BarcelonaMentre preparava l'entrevista em preguntava si seria un bon dia per parlar amb tu i he arribat a una conclusió afirmativa per dos motius: la primera és que avui –9 de juny– és l'aniversari de Jordi Pujol, a qui dediques un llarg article a 'Chap chap', sobre la visita a Queralbs poc després de l'escàndol de l'estiu del 2014, i la segona és que Dave Gilmour, exguitarrista de Pink Floyd, ha anunciat que treu disc en solitari, 'Rattle that Lock'.

Tot són alegries. Les alegries de l'incendi! [riu]. Tenir tírria a Pink Floyd és com odiar Hermann Göring. Hi ha una cua tan llarga que ni tan sols és divertit: és la tírria més vella i més clixé que existeix a la història. Tothom sensible els odia. Al punk-rock, el lloc comú era odiar Pink Floyd, ni tan sols t'ho plantejaves. Jo no els he odiat musicalment, sinó perquè són la metàfora perfecta per explicar l'odi a la solemnitat. Odio Pink Floyd com odio tantes altres coses de la música i el cinema i la literatura: tots ells comparteixen una insuportable afectació i solemnitat. Creuen que tot el que diuen és profund i em treu de polleguera. Són l'oposat a tot el que m'agrada.

I el que t'agrada és...

L'autodefenestració, la 'guasa', mirar les coses des de sota –i no des de l'altivesa–, buscar ser entretingut, perseguir la joia –i no intentar convertir-te en l'intel·lectual de la festa– i un llarguíssim i tediós etcètera. M'avorreix Pink Floyd fins a tal punt que no vull ni parlar d'ells. Em van de collons per exemplificar el que detesto, igual que els versets d'algun francès i tantes altres coses. L'únic que es pot fer amb Pink Floyd és el que va fer Gilles Smith [periodista de 'The Times']: va quedar amb uns quants amics per escoltar 'Dark side of the Moon' i un amic seu es va tirar un pet increïble. L'atmosfera reverencial va quedar destruïda per l'enorme flatulència del seu 'compi' i, des de llavors, sempre que escolta Pink Floyd pensa en el pet. És com quan Dalí deia que quan es trobava amb algú important se l'imaginava amb un cagarro al cap.

Hi ha molta escatologia, en bona part dels articles de 'Chap chap'.

Escatologia pel que fa a la fi del món o escatologia de cagarros? [riu].

En els dos sentits.

Hi ha mil·lenarisme pur i dur de tant en tant perquè m'interessa. L'altra escatologia em ve per via directa de la cultura oral santboiana, i hi ha una part d'herència catalana (aquesta l'assumeixo). El meu germà i la meva germana són molt més escatalògics que jo: qualsevol cosa que tingui a veure amb latrines i moviment intestinal els produeix una hilaritat imparable. A l'hora de dir guarrades i 'gansades' al poble l'audiència és molt més agraïda. A més, dec ser molt infantil, perquè a 'Chap chap' gairebé sempre hi ha alguna cosa insertada al cul d'algú altre. Un metge diria que encara visc en l'etapa de fixació anal [riu]. Les llanternes sempre acaben al cul d'algú. Això ve de Sant Boi. O potser també d'una vegada que un amic meu es va fotre una llanterna al cul i va sortir d'un armari dient: “Sóc una moto, rum-rum”. Encara no ho he superat.

Hem comentat Pink Floyd, però no Jordi Pujol. Després de la confessió de l'estiu passat et vas plantar a Queralbs.

No volia fer un article de comentari polític, perquè no és el meu lloc: per la quantitat de polles i amfetes i porqueries variades que sortiran a l'article, crec que acabo destrossant la meva pròpia opció política, així que evito parlar-ne tant com puc. És com quan de petit no em deixaven jugar a rugbi a la Santboiana i si a l'altre equip els faltava un jugador m'enviaven a mi. Jo era com una arma secreta. Crec que no faig cap favor a l'esquerra. Tant de bo l'esquerra no es prengués a si mateixa tan seriosament, però, pel tipus de discurs que s'espera de nosaltres, jo no li faig cap favor. Amb els articles que tenen un costat polític, no deixo de fer autoexamen, autoconsciència, crònica patètico-familiar –amb borratxera inclosa, si és possible– i una llarga sèrie de coses que fan del text una aventura còmica. A la visita a Queralbs hi ha la part menyspreable del bandidatge de Jordi Pujol. És una mena de coronel Kurtz amagat a les muntanyes. El més important és el periple, no el fet de trobar-me'l.

És que no l'arribes a veure mai.

En cap moment! Però me'l podria haver trobat, perquè en aquells moments s'havien apropat a la gent, com si allò fos 'Hello, Dolly': saludant a tothom a la manera d'un musical.

A l'article critiques alguns tòpics associats amb certa catalanitat de tota la vida.

La feina ben feta i tota aquesta porqueria.

També la superació...

No m'agrada que em menteixin ni, sobretot, que em sermonegin, que és una cosa que em ve d'haver estat a col·les catòlics. Tinc un rebuig instantani al discurs amb moralina. Quan el fa servir l'esquerra, m'entren nàusees i el trobo vomitiu. A l'esquerra hi ha molt de discurs de capellanet, amb molta correcció política, que em resulta molt tou, melindrós i poc viril. L'esquerra que admiro era dura, bèl·lica i recta. Encara que jo no sigui un tio recte, m'agrada la rectitud, la fermesa i tornar els cops amb cops. Una altra cosa històrica que em posa negre de l'esquerra és el victimisme i l'autocompassió. M'agrada quan veig figures fermes com les de la CUP.

N'has parlat sovint, últimament, com a mínim en entrevistes.

L'independentisme és l'última de les coses que considero quan penso en la CUP. Ho trobo raonable, però jo no els voto per independentistes, i crec que com jo hi ha molta més gent. És una idea a tenir en compte i amb determinats punts de possibilitat, però el que a mi 'm'engoril·la' d'ells és l''ateneuisme', el municipalisme, l'antiautoritarisme i la fermesa antipolicial, la proximitat... És l'únic partit que realment et trobes al bar. Els altres fan veure que te'ls podries trobar al bar, amb la bici aparcada, però mai no hi són. A la gent de la CUP els he vist en bars de Gràcia, i al metro. És el primer partit on la gent predica amb l'exemple. Una part del partit de l'Ada [Colau] també ho fan: els altres feien un discurs completament buit, parlaven de l'escola pública, però els seus fills anaven a Aula i mai no havien pujat a un autobús.

El predecessor de 'Chap chap' va ser 'Mil violines', que vas publicar a Random House el 2011?

No hi vaig pensar en cap moment. 'Mil violines' va ser escrit en format llibre, no hi ha cap recopilació. L'exercici de 'Chap chap' és el de la recopilació de llocs molt diversos. Sempre he llegit llibres d'articulistes anglesos i em 'xiflen': Julie Burchill, Charlie Brooker, John Ronson, Mill Millington i Caitlin Moran... El més important de la disciplina que practiquem uns quants és la recerca de la intimitat. Particularment no estàs buscant exhibicionisme, encara que de vegades ensenyis les teves misèries –metafòriques o no– de manera gratuïta. El que vols és que els lectors sàpiguen exactament què penses. Fílies, fòbies, parts fosques i parts agraïdes. També busques una certa comicitat i, sobretot, entretenir. El meu lector acabarà coneixent-me a mi i sabrà quines picors em torturen. 'Chap chap' vol ser el pas definitiu d'apropament cap al lector: vull que sàpiga perfectament com sóc.

I què deixes fora?

Precisament el que no deixa fora Karl Ove Knausgard: el tedi. I també la joia familiar. A casa em diuen que sempre trec la part grotesca i d'astracanada. Per a gent tan nerviosa com jo, la felicitat s'assembla molt a l'autèntica pau, i accedir a la pau s'assembla molt a l'avorriment. El moment en què sóc genuïnament feliç, des de fora pot semblar que estic terriblement avorrit.

Quan seria això?

Per exemple, quan llegeixo alguna cosa als meus fills a l'Empordà. Pot semblar 'josepplanesc', però és així. Embrutir-te en un lavabo ple de bassals pot ser molt divertit, però no és ser feliç.

Al llibre, els fills surten de tant en tant, però sobretot hi trobem una altra mena d'experiències.

Ocasionalment deixo anar alguna frase emocional per fer-los contents. Però no és el pacte que tinc amb els lectors: a ells els explico aquella vegada que em vaig cagar en un pàrquing de Lleó.

El que has fet és publicar la part dels articles que t'interessa. Vull dir que de vegades no estan sencers.

Al pròleg dic que el jo faig és columnisme. Escric des de la subjectivitat més absoluta. La primera persona no és negociable. Però a mi mai m'han donat una columna, ningú s'hi ha atrevit. A Anglaterra la tindria. Aquí, el columnisme en primera persona ha de ser tou, pueril i banal. Has de parlar, igual que Quim Monzó, de com de malament fan els gintònics al teu bar, o d'un nou semàfor que han instal·lat. Jo no escric així. Jo seria com el Charles Bukowski de 'Crónicas de un viejo indecente' o com tots els autors que més m'han agradat, ensenyant les meves parts més lamentables. No ho he pogut fer, i per tant, he camuflat l'articulisme parlant de llibres i música. Si volia escriure una batalleta juvenil amb perill i drogoaddicció, acabava proposant un article d'un llibre i el que a mi m'interessava ja ho havia colat als primers dos paràgrafs. Amb les entrevistes passa el mateix. De vegades he entrevistat gent que no m'interessava ni una mica, com ara Juliette Lewis o Leticia Dolera.

O Miguel Bosé.

Bosé també... El que és divertit és explicar les aventures d'un periodista que no és ningú i que escriu des de Barcelona. Tot això té potencial per a la tragicomèdia. L'entrevista, sovint, és prescindible. Per tant, aquesta és la raó per posar només fragments.

Hi ha una secció on apareixen els teus 'pitjors' articles.

Això no ho he vist ni en els meus herois. Reconec que algun dia m'ho acabaré trobant i descobriré que no sóc original, però encara no ha passat [riu]. 'Chap chap' ha estat una feina ingrata. Un procés depriment. El meu estat d'ànim mentre anava trobant els articles era d'un gran desànim. Era com si m'haguessin ensenyat què havia fet aquella nit de 'canalleo' i vilesa, i fins i tot pogués veure les coses que la pura supervivència espiritual havia tapat perquè eren massa ignominioses. He posat totes aquestes parides per escrit. I el que m'he trobat allà és, d'una banda, una part agraciada –encara que no 'mona': la meva dona diu que és l'última paraula que faria servir per descriure'm–, i una part abjecta, de bogeria, mala folla, vanitat i ego desmesurat i incomprensible.

Hi ha una vegada, per exemple, que vas fer creure que anaves a veure Spiritualized al Primavera Sound.

Això no em fa vergonya. Ho trobo de 'jeta'! Vaig demostrar una gran dosi de morro vivencial, i també que no tenia cap respecte a la publicació que m'hi havia enviat, com era el cas. I, finalment, que m'era del tot igual el Primavera Sound. No m'avergonyeix haver estat un 'caradura'.

Què t'avergonyeix, per tant?

Haver estat cursi. El que no eres al meu poble és cursi. Podies trepitjar el cap d'un nen petit i demanar perdó amb unes quantes rondes, i al final et disculpaven, però el que era imperdonable era ser cursi! Ser llepat i afectat i tou és l'últim insult. Quan se'm va dir cursi em va fer molt de mal. Era com si hagués vist una operació d'uretra a temps real, o una ablació genital. Aquelles paraules no me les trauré mai del cap. L'únic que he pogut fer ha sigut posar notes al peu i ridiculitzar l'idiota que va escriure allò, que era jo. Vaig ser cursi per impressionar algú. I no recordo a qui era. Manuel Jabois diu que res li ha espatllat més la vida que quan li va començar a escriure un fan. Llavors, cada vegada que feia alguna cosa, es preguntava si li agradaria al fan: el fan t'arruïna la vida. El 'hatemail' no es carrega ni la primera muralla de les teves prevencions, però quan apel·len a la teva vanitat, això sí que t'enfonsa.

I per què et perjudicava tant?

Perquè corria el risc de perdre la meva veu. Em podia posar excessivament poètic, o fer-me el llest, deixant anar referències que per a mi no eren importants però que pensava que podrien impressionar els lectors. Ara d'això me n'he vacunat, hi sóc immune.

Ara creus que ets més moderat, en les referències? Menys expansiu?

Ho intento. Passa el mateix en les novel·les. Hi ha certs artificis narratius que funcionen més en l'escassesa que en l'abundància. Si el teu potencial és posar bones imatges, és mentida que el llibre serà millor si en poses centenars. Les has de dosificar! Brutalment i amb consciència directa. L'excés de referencialitat no és bo per a ningú. Has de poder continuar comparant –perquè és el que ens fa bons periodistes i bons escriptors– però sense passar-te.

I per què abans n'abusaves més?

A banda de la poca destresa esportiva, el meu principal complex quan vaig començar a publicar al 'mainstream' era la manca d'estudis. Després hi ha la 'bravuconería'. “Fote't: jo porto un camió”, deia Jim Dodge. És una resposta natural. Vol dir: que et donin pel cul, no tens ni idea del lloc d'on vinc. També tens una part de recremor per no haver-te acostat a l'alta cultura i a la cultura clàssica. Ara ja no ho tinc, d'això me n'he curat. Però el meu primer article de Nick Cohn que vaig escriure al 'Cultura/s' començava amb una cita completament innecessària de Baltasar Gracián. El que jo pretenia llavors era que el lector no pensés que jo era un tio que venia amb quatre referències del rock'n'roll i prou, sinó que era culte, elevat i llegit.

És veritat que t'has plantejat deixar d'escriure ficció?

Tinc idees de novel·la al cap, però les idees no la justifiquen. És una feina ingrata, tot i que és molt més ingrat estar a la cadena de muntatge de la Seat, cosa que sé del cert, perquè jo hi vaig treballar. Escriure novel·les en calçotets gratant-te la polla és millor. Però si ho compares amb articles o amb música pop, les novel·les són molt menys gratificants. Una novel·la vol dir quatre putos anys de soledat ignominiosa i depriment. Si no hi ha una obsessió per parlar d'allò no val la pena.

Tenies aquesta obsessió des del primer llibre, 'El día que me vaya no se lo diré a nadie' (Anagrama, 2003)?

Al primer llibre, l'obsessió era demostrar que podia escriure'l. A 'Cosas que hacen bum' (Anagrama, 2007) volia fer una novel·la d'aventures, parlant de dandis i al nivell dels meus herois. Amb 'Rompepistas' (Anagrama, 2009) necessitava explicar la història de la meva vida: si hi ha una novel·la important, és aquesta. I a 'Eres el mejor, Cienfuegos' (Anagrama, 2012) m'havia passat una cosa tan 'gorda' que si no l'escrivia em moria.

Quin és el procés de treball, en un article?

Hi dedico entre dos i cinc dies. Al cap d'una setmana de publicar-lo tens multitud d'amics que ja t'han dit que els havia 'xiflat'. I no has passat pel procés àrid de creació d'una novel·la. Ara mateix tinc idees però sé que no les escriuré perquè no tinc el foc que m'atia. Què t'ha semblat, aquesta frase?

Vols que la posi de titular?

No, sisplau! Sembla un tros d'una 'chanson' francesa [riu].

A mi em va fer riure molt l'article sobre la defensa de l'humor estúpid i passadíssim de voltes d''Aterriza como puedas'.

La via d'aquell humor acaba molt malament, però la foguerada que et provoca la pel·li és impressionant. Ningú s'ha atrevit a fer mai més una bogeria absoluta com aquesta. A més, la pel·li és el mapa de la ment d'un nano de quinze anys: procacitat, polles, incongruència constant, escatologia... És com el primer tio que va accelerar les revolucions en música. Hi ha una part de burrades que em fan petar de riure. Vaig veure 'Aterriza como puedas' igual que veig el glam-rock, una part del punk-rock o l'Oi!: no hi ha intent de justificació intel·lectual, i això et pot sortir molt malament, però hi ha una part de desafiar els altres que em sembla fabulosa. No es pot citar Sartre mentre algú es va tirant pets en pantalla.

Vols dir que no s'ha fet?

A la dècada dels 70, la revista 'NME' no podia parlar d'una simple 'ponzoña-rock' sense citar Jacques Derrida o la cultura seriosa. Quan jo parlo de 'northern soul' no citaré 'La muntanya màgica', perquè no em ve de gust i perquè una i altra cosa no tenen res a veure. Em fa molta ràbia l'apropiacionisme de la cultura seriosa referint-se a escriptors, per exemple. Tant se val si han fet dos llibres increïbles al principi. Només és quan publiquen el tercer i hi ha alguna cita i s'assembla a alguna cosa del cànon clàssic que li fan una gran lloança. Mentida!

Estàs parlant de tu, ara?

No! Estava parlant de Juan Pablo Villalobos. Tothom flipa amb 'Te vendo un perro', però la novel·la hilarantment salvatge era l'anterior, 'Si viviéramos en un lugar normal' (Anagrama, 2013): allà només hi havia insults i fajitas. En aquesta parla de Walter Benjamin. Llavors aquesta és la que hem de llegir.

Quan vas fer 'Rompepistas', l'acollida crítica també va ser molt bona.

Sí, però no perquè hagués modificat el discurs. Jo explicava la història que havia d'explicar. Es notava. 'Rompepistas' era un compromís seriós, era com un jurament. Havia de parlar del que ens havia passat a tots nosaltres i havien calgut 25 anys per poder-ho fer, per aconseguir la distància i les eines suficients. Era un testament i un testimoni d'alguna cosa. No vull que soni més altiu del que caldria, però si no arribo a explicar-ho jo, no ho hauria explicat ningú. S'hauria perdut aquesta forma de vida i de parlar, la postura davant del món en aquell moment i lloc concret. L'extrarradi subcultural de la dècada dels 80.

A 'Chap chap', de vegades sembla que estàs referint-te al que hem anat trobant en la ficció.

La línia entre la vivència i l'exhibicionisme és molt fina. La línia entre l'humor que fa riure i el que és ridícul també és fina. I la confessionalitat també és un terreny difícil. Què expliques? A qui esquitxa el foc amic? De vegades, encara que hagis de fer un mal pas, és inexorable. I no és el pas intel·ligent. Knausgard ha parlat de la seva vida i de les persones que l'envolten amb noms i cognoms, i les conseqüències han estat innumerables. Ha estat valent, però també covard. S'ha posat èmfasi en el fet que s'atrevís a explicar el que explica i a posar-se en ridícul, però no s'ha dit que deixa coses fora que no encaixen al discurs. Als meus articles hi ha gent que haurien d'aparèixer i no ho fan. Això és autèntica covardia. Tots ells no surten perquè no vull arruïnar la meva relació amb ells. És així de clar. I no és perquè tingui coses terribles a dir d'ells, sinó perquè jo puc dir el que vulgui de mi, però no dels altres. Els que surten és perquè hem fet un semipacte privat previ, i si després s'enfaden m'estan uns dies sense parlar, però de seguida recuperem l'amistat.

Per tant, el teu sogre no es va enfadar, quan va llegir com parlaves d'ell a l'article 'El Kiko ha atropellat a un senyor', on recordaves un accident que vau tenir mentre ell era al volant i en què els teus fills, la teva dona i tu hauríeu pogut prendre molt de mal.

El que és bèstia de l'article és que has posat en pràctica una equació d'àlgebra afectiva. Però també dic que el meu sogre m'agrada, i que em cau bé. He vist el que passava en catàstrofes aèries: jo hauria salvat primer els fills, i després la dona, i finalment el sogre. Em va deixar de pedra pensar en això després. Quan hi ha perill salves la descendència! Tota la resta morirà sense que ni tan sols t'aturis a reflexionar-hi.

Quan parles d'escriptors hi ha un moment en què fas referència a alguns autors de Barcelona. Hi ha els que vénen d'una classe social benestant –Mendoza, Azúa, Gil de Biedma, Vila-Matas...– i després els que tenien origen a la classe obrera: Terenci Moix, Manuel Vázquez Montalbán, Quim Monzó, Juan Marsé i Julià de Jòdar, entre d'altres.

Hi parlo del desclassament que s'ha donat. Històricament ha passat així, en el cas dels escriptors catalans. Però també hi ha una qüestió de l'edat que a l'article no s'explica. Faré un símil en termes de música pop. Entenc tot el que li va passar a Loquillo perquè tenia 18 anys. Jo hauria fet exactament el mateix si en comptes de 'pillar-me' tot als 33 anys, amb la cultura Z, els vincles d'afinitat i de sang claríssims, l'orgull de classe... m'hagués passat als 20 anys, en ple moment de vanitat i d'orgull, i amb les ganes de sortir com sigui del forat d'on era, hauria fet exactament el mateix. A Bill Withers, l'èxit li va arribar quan ja havia passat dels 30, i en música pop això vol dir que ja era molt gran. A mi, l'èxit em va agafar quan ja estava fet. Si Jorge Herralde m'hagués trucat quan tenia 19 anys, ara estaria al Giardinetto, prenent 'gin fizz' i fent brometes. Res del meu entorn anticipava que jo acabaria on sóc ara. No ho podia tenir al cap. Jo continuo estant amb els meus amics de sempre, però entenc la gent que ha decidit deixar-ho enrere pels motius que sigui.

A l'article et sorprèn que Monzó o Julià de Jòdar hagin canviat tant.

Si hi ha alguna cosa que entenc és els homes cagant-la. El camp del coneixement que millor conec és el dels homes que foten la pota, homes que fan coses censurables. La meva cultura és eminentment masculina.

Has tingut més amics que amigues?

No he tingut cap amiga, no sé ni què és. Per a mi és com 'Blade runner'. No m'ha passat i tampoc a ningú que conegui. Els meus amics tenen vincles d'afinitat només amb homes. Per entendre els homes és important passar per sobre de les cuirasses i de la demostració de masculinitat. Com més xuleges, més cicatrius hi ha. Però això s'ha de saber veure. La xuleria gairebé sempre amaga dolor. Ve d'un terror abjecte a alguna cosa. De remordiment. D'inadequació social. Això ho he vist des de fa anys en gent que mai no confessaria els seus sentiments. Encara que tinguessin el testicle agafat en un torn mai de la vida ho explicarien. Mai no he vist cap amic plorant.

I ells tampoc t'han vist plorar?

Mai de la vida! He plorat en habitacions tancades i en lavabos fotent cops de puny a les parets, però mai ningú em veurà fent això. En la meva cultura això no es feia. La part bona de la meva cultura era que no em convertiria en un cuc autocompassiu i victimista que explica les seves penes pel món. La dolenta és que et feia totalment incapaç per demostrar debilitat. Això és una mancança greu perquè hi ha un moment en què ho hauries de dir. No vol dir que t'hagis d'arrossegar pels bars plorant com un 'emo' [riu]. Tota la meva generació és carn de psiquiatre i mai hi anirem perquè no n'imaginem la possibilitat.

Creus que l'humor té a veure amb aquest dolor?

Completament. Presumir de certes coses de 'macho' de vegades funcionava, però en general l'únic que en creava era ridícul. El que és memorable és el 'gatillazo' que fa riure a tothom al bar, molt més que els ocasionals triomfs pírrics pels quals has passat. Com diu Tim O'Brien, “la gent veu l'humor com una vàlvula d'escapament de la pena, i estan equivocats: és un crit”. És una manera de plantar cara a la pena. L'humor és una forma d'autodefensa, l'única manera d'enfrontar-te al que vols explicar. D'altra banda, si llegeixes una mica d'història t'adones que el teu patiment s'ha de posar en context. Quan has sobreviscut a dues guerres et pots queixar, però en les nostres condicions, no ho sé... Aquí ens roben i ens enganyen. Hi ha raons per començar a plantar guillotines per tot arreu. Però algunes de les queixes sentimentals a les quals s'ha acostumat Occident no són res més que 'white people's problems', que diria Louis C. K. Al llarg de la teva vida has conegut persones que s'han enfrontat a problemes de vida o mort. De què t'has de queixar, tu? Que un dia no vas poder trempar?