Knausgård: "Escrivint 'La meva lluita' no volia ni curar-me ni arreglar res"

BarcelonaA Karl Ove Knausgård li va començar a canviar la vida el 2009, quan va publicar 'La mort del pare', primer volum de 'La meva lluita'. Una part de la seva família es va indignar per la crua descripció de l’alcoholisme del pare de l’autor, que durant els últims anys de la seva vida va viure amb l’àvia, envoltats d’una enorme quantitat de deixalles i brutícia. A partir d’aquí, la polèmica va avançar, inexorable, al mateix temps que les vendes del llibre es disparaven. Uns mesos després, amb l’aparició del segon, va ser l’ex de Knausgård qui es va indignar pel que escrivia. L’escriptor, que vivia a Suècia amb la dona, Linda Boström –que preparava el seu primer llibre de relats, 'Grand Mal' (2011)– va exigir no saber res del que passava al seu voltant per poder continuar el projecte, que finalment consta de sis volums. L’últim va aparèixer el 2011.

Després que Anagrama comencés a posar en circulació els llibres en castellà, Eugènia Broggi va prendre una decisió important: comprar els drets de 'La meva lluita' per publicar-los en català. La guspira inicial, 'La mort del pare', ha aparegut aquest març, traduït per Anna Llisterri. El tercer volum, 'L’illa de la infantesa' –a càrrec d’Alexandra Pujol Skjønhaug–, a finals de maig. El segon, 'Un home enamorat', arribarà al setembre. Knausgård ha venut milions d’exemplars de la desconstrucció en prosa de la seva vida. L’agència Wylie ha ajudat a encendre la metxa de la repercussió internacional, especialment als Estats Units. Ara per ara hi ha una vintena de traduccions en curs d’un projecte arriscat que hauria pogut enfonsar la trajectòria de l’autor. Fins llavors havia publicat dues novel·les.

Truquem a la casa d’Österlen on Knausgård viu des de fa una dècada. S’hi posa de seguida.

Encara que l’última entrega de 'La meva lluita' va aparèixer en noruec el 2011, aquí tot just n’hem llegit el primer i el tercer llibres. Fins a quin punt són representatius de tot el projecte?

Um... Deixa que ho pensi una mica. Hi ha dues grans estructures, als llibres. Hi ha volums en què no hi ha cronologia: diversos moments de la vida se superposen. Això passa al primer, al segon i al sisè. Els altres tres segueixen un segon model, el que va avançant seguint l’ordre dels fets.

A 'La mort del pare' recorda que el 2003 escrivia una novel·la –que finalment seria 'En tid for alt', 'Un temps per a tot'–. Quan li va donar el manuscrit a l’editor, Thure Erik, el va rebutjar perquè no hi explicava “una història”. Tal com descriu aquell moment, sembla que vivia una crisi creativa important, potser la més difícil que ha viscut mai.

Sí. D’alguna manera patia una crisi d’identitat com a autor. Abans de ser prou madur per escriure el primer llibre vaig passar per un llarg aprenentatge, i quan va arribar el moment el vaig fer amb certa facilitat [Era 'Ute av verden', 'Fora del món', que tenia gairebé 700 pàgines i que va publicar amb 30 anys]. Llavors no em qüestionava què havia d’escriure, era relativament fàcil, escrivia i prou. Amb el segon van començar els problemes, perquè no volia repetir el primer llibre, i això s’ajuntava amb una crisi personal: acabàvem de tenir la primera filla, i això va ser una espècie de xoc per a mi. Hi hem d’afegir també que ens havíem mudat a Suècia i calia adaptar-nos al nou país.

'Fora del món' va ser considerat per alguns crítics com un llibre de “ficció híbrida”. Creu que en aquell moment ja estava intentant trencar les fronteres de la narrativa, exploració que creixeria a 'La meva lluita'?

Vaig anar treballant en la direcció d’aconseguir una novel·la de no-ficció, que és com m’agrada etiquetar 'La meva lluita'. No és un projecte documental, sinó una novel·la, perquè intenta explorar qüestions existencials. No va d’explicar històries de la meva vida, és la recerca d’alguna cosa, i la manera d’articular-la és narrativament, per això faig servir les eines de la novel·la. Vaig escriure 'La meva lluita' com si hagués treballat en una novel·la. No vaig fer cap mena de recerca, sinó que vaig anar estirant el que tenia al cap. Tant me fa si les coses van passar així o no. Jo creia que passaven així. La meva lluita indaga sobre la memòria.

En la memòria del propi autor.

Quan ens vam mudar a Estocolm tenia dues idees al cap: una anava de la meva pròpia vida, l’altra anava d’àngels.

I va triar els àngels.

Sí! Hi ha una semblança important entre un projecte i l’altre: la confusió entre narració i assaig. 'Un temps per a tot', però, es quedava únicament en la ficció.

Hi ha hagut lectors que, tristament, només han destacat la seva vida privada i familiar. Les pitjors reaccions van ser a Noruega?

El gran debat moral va ser al meu país. Va ser per una qüestió de proximitat: a Noruega, qualsevol coneix algú que està en contacte amb algun dels protagonistes de 'La meva lluita'. Mai em va passar pel cap que aquests llibres serien traduïts a cap altra llengua. Tracten temes locals i només hi apareixen noruecs. Jo pensava que només podien interessar al meu país, però hi ha tradicions memorialístiques molt desenvolupades –com la del món anglosaxó–, i potser allà interessa més per això. A Noruega, 'La meva lluita' va ser polèmic perquè no era habitual. Quan, anys després, he escrit en anglès sobre algun dels protagonistes, les reaccions han estat positives i sensibles, també per part d’ells. Jo crec que passa a tot arreu igual: a la gent no els agrada sortir als llibres [riu].

Sempre que escriuen sobre la “universalitat” de la seva obra deu quedar perplex.

Sincerament, jo ni tan sols creia que 'La meva lluita' aniria bé a Noruega. El meu editor pensava igual que jo, perquè la primera edició va ser molt petita [acabaria venent més de mig milió d’exemplars només en noruec]. El primer editor anglès que s’hi va interessar va rebutjar-lo després d’un any perquè deia que no hi passava gairebé res i era avorrit, i al final vaig acabar anant a parar a una altra editorial. Quan la gent s’hi va començar a interessar em va deixar de pedra, perquè parlo d’una vida corrent –una vida que no és gens excepcional– i potser només hauria de picar la curiositat dels meus amics. Però en canvi va passar tot el contrari. Encara ara estic descol·locat per tot el que ha passat. No es pot pensar en termes d’èxit, quan es treballa en un projecte de 3.500 pàgines sobre un mateix. Mentre escrivia, quan en parlava amb algú, aquest algú reia i em preguntava si m’havia tornat boig.

El que el devia fer perillar la seva salut mental van ser les crítiques inicials al llibre. I la polèmica familiar, que va omplir pàgines i pàgines de diaris i va ser exposada en ràdios i televisions. La seva opció va ser aïllar-se de tot.

Em vaig tancar a casa durant mesos. No llegia diaris ni encenia el televisor. Vaig avisar els meus amics perquè no fessin menció de res del que estava passant en relació amb els llibres. La polèmica va ser tempestuosa i malaltissa, però jo me’n vaig distanciar, assegut al meu estudi, escrivint una línia rere l’altra.

Encara que ha repetit unes quantes vegades que no recorda “gaires coses” del seu passat, sí que li han quedat gravades a la memòria habitacions i objectes. Sense aquests hams no hauria pogut reconstruir el seu passat?

Sens dubte. El combustible dels meus llibres són els paisatges i les habitacions. Els visualitzo i m’hi situo a dins. Puc recordar perfectament la tensió i l’ambient que hi vivia. Són aquesta mena de materials, els que investigo al llibre, però no crec que tingui una habilitat especial, la comparteixo amb molta gent. Quan vaig començar a escriure 'L’illa de la infantesa' no tenia al cap gaires records, però em van anar tornant. El procés d’escriure va desllorigar la memòria. Passa el mateix en la psicoanàlisi: comences a parlar del passat sense recordar-lo, però a poc a poc et va retornant.

'L'illa de la infantesa' l’ha salvat de pagar-se un terapeuta.

La psicoanàlisi i l’escriptura tenen mètodes similars, però els objectius són molt diferents: escrivint 'La meva lluita' jo no volia curar-me ni arreglar res. Prefereixo fer una novel·la que curar-me. Però el mètode sí que s’hi assembla, perquè jo també vaig haver de repensar les relacions i els sentiments. Havia de tornar-hi per saber què representaven per a mi. Als meus llibres, les emocions i la sensibilitat són fonamentals. No hi ha una manera específica per transmetre tot això. El novel·lista [riu] ha d’indagar en aquesta mena de llenguatges, sobretot en els que ratllen la impossibilitat de ser expressats.

S'ha comentat força la descripció que fa de la masculinitat al món actual. L'home que és ara va ser un nen molt femení. Això llegim a 'L'illa de la infantesa'.

Els meus llibres estan escrits des de la perspectiva d'un home, però hi ha moltes dones que s'identifiquen amb el narrador i se senten properes al que fa o al que pensa. Va haver-hi un escriptora nord-americana que va arribar a dir que pensava en mi com a escriptora. He rebut reaccions molt diverses. Un dia, signant llibres, se'm va acostar una dona i em va dir que havia escrit sobre la vida des de la perspectiva d'un indi americà. Hi ha moltes diferències entre homes i dones: moltes d'elles són biològiques i sociològiques, però la manera de pensar i sentir s'assembla molt, encara que tècnicament no pugui posar-me a la pell d'una dona.

A 'La mort del pare' i 'L’illa de la infantesa' combina esdeveniments importants –naixements, descobertes– amb escenes quotidianes. Rutina i monotonia. El tedi vital és molt poc present, en la ficció contemporània.

Sí. La narrativa habitual no em funciona, no la sé escriure. La meva ambició era ser honest. Hauria pogut optar per una estratègia més extrema, que dissolgués el realisme mimètic, però hauria estat impossible de llegir. Una experiència de lectura important per a mi va ser l''Ulisses', de James Joyce, que recorre un únic dia en 900 pàgines. Hi ha tants detalls! És tan ric i excepcional! Hi ha grans passatges sobre història i art, però estan disseminats al llarg del text, com en una vida corrent, perquè és així com vivim: en fragments, en hores, en minuts. L''Ulisses' és una manera d’aproximar-te a una vida. De vegades, una novel·la et permet descobrir alguna cosa més autèntica que la vida, com passa a 'Moby Dick', a través del símbol de la gran balena blanca, o a 'El castell', de Kafka. Aquesta segona lectura possible els converteix en llibres imprescindibles. El que jo volia fer era capturar el realisme d’un moment, però també intercalar-hi comentaris sobre grans obres d’art i sobre filosofia. Heidegger hi surt força, a 'La meva lluita'.

Joyce va provar d’encabir expressions lingüístiques de tota mena, a l''Ulisses'. L’estil del llibre és multiforme i de vegades imitatiu. A 'La meva lluita' hi ha, en menor mesura, una defensa de les múltiples maneres de vehicular missatges, des de descripcions extenses fins a rialles, interjeccions i onomatopeies, com ara el so de la bateria del grup on tocava.

M’encanta pensar que tota classe de textos poden formar part d’una novel·la. Aquí hi ha correus electrònics, llistes de la compra, assajos, descripció d’obres d’art, diàlegs, frases acadèmiques... Ho vaig fer per mostrar el que representa la literatura per a mi: ho és tot. A 'Fora del món' hi surten moltes més onomatopeies. Estava molt interessat a donar-los un lloc dins el llibre, perquè són importants i donen una gran expressivitat. Per això m'interessa tant la música: encara que no hi hagi veu, és un llenguatge que et diu molt, és art en estat pur. T'emociona i alhora reflecteix alguna cosa sobre què vol dir existir, però al mateix temps costa d'expressar-la en paraules. A mi m'agrada tensar els límits del llenguatge, però només els grans poetes aconsegueixen convertir-lo en música.

Abans parlava de realisme, però de tant en tant hi ha espurnes simbòliques, als seus llibres. Penso, per exemple, en aquell moment en què el narrador veu, mirant el telenotícies, com surt la imatge d'una cara enmig del mar, i una mica més endavant localitza una altra cara que dibuixa el terra de fusta.

En això no hi penso gaire, són coses que se m'acudeixen i les escric. És la part del meu subconscient que fa acte de presència. Hi ha una sèrie de patrons que s'acaben repetint. Potser això és l'essència d'escriure: donar forma a les coses, sense pensar-hi, deixant que allò creixi i es faci rellevant. No hi ha tanta consciència, en el que s'escriu; sobretot hi ha intuïció.

Diria que el gran vincle entre 'La meva lluita' i 'A la recerca del temps perdut', de Proust, és que tots dos es dediquen a reconstruir un món i unes persones que ja no hi són?

És una semblança, sí, no sé si és el gran vincle entre un i altre. La llargada també és important. Hi ha coses que no pots fer en una novel·la curta: aconseguir reproduir la noció del temps, per exemple. Proust aconsegueix capturar el temps dins la 'recerca'. Veus com creix una generació i com s'engruna. En el meu cas jo també volia transmetre el pas del temps al lector, i ho faig més lentament que Proust. Dedicava 500 pàgines a la infantesa, i llavors 500 més a l'adolescència. Explicar l'oceà del temps: aquesta era una de les meves intencions.

Una de les grans diferències seria que Proust mai no va veure publicat en vida tot el seu projecte. Vostè, en canvi, té una llarga vida creativa per endavant. El seu últim llibre ha estat 'Hjemme Borte': el va publicar al 2014, i és un intercanvi de correus electrònics amb Frederik Ekelund on parlen de la Copa del Món de futbol [Anagrama l'ha contractat i el publicarà en castellà properament].

És un llibre centrat en la Copa del Món del Brasil. En Frederik escrivia des d'allà, i jo des de Suècia. Era un intercanvi d'impressions sobre el futbol però també sobre les nostres vides quotidianes. Jo escrivia sobre el meu estiu amb els nens i la dona. I hi surten uns quants temes recurrents, com ara les diferències entre l'Amèrica Llatina i Europa, sobre política, sobre feminisme. Hi surt una mica de tot, però el tema estructural és el futbol. Em semblava curiós, perquè el futbol és molt important per a mi, i en canvi pràcticament no apareix a 'La meva lluita'. Quan era un nen hi jugava i tot. Ara ja no, però encara en sóc fan. És tan divertit, escriure sobre futbol! L'estiu passat em vaig dedicar a mirar el futbol a la tele i a escriure comentaris sobre el que veia. Són dues de les meves activitats preferides.

També li agrada molt la música. Acaba de tocar amb el seu grup a Nova York.

Sí! [riu] Ho vam fer per divertir-nos. Ens ho van demanar i vam acceptar la proposta. Quan tocava al grup [que es deia Kafkatrakterne; ell hi tocava la bateria] tenia 23 o 24 anys. Vam fer uns quants concerts a Bergen i prou. Ara ens vam reunir per tocar... a Nova York! Les tres coses que m'agraden més són el futbol, la música i la literatura.

Estaria d'acord que el sentit de l'humor és força present, a 'La meva lluita'? Hi ha fragments realment divertits, com aquell en què imagina diversos epitafis, com ara “els lectors no van acceptar el seu llibre i es va tornar boig”.

El sentit de l'humor és important, sí [riu]. De vegades intento ser divertit, però el meu sentit de l'humor no és universal. Fa poc vaig escriure una peça per al 'New York Times' on explicava un viatge: jo pensava que era molt divertida, però a molts lectors els va semblar un reportatge més aviat seriós. A 'La meva lluita', el llibre més humorístic és el quart, on explico els meus 17 anys.

A 'La mort del pare', la visita al poeta Olav H. Hauge és força divertida, i també l'entrevista a Kjartan Fløgstad. Quan li va enviar la versió escrita, ell l'hi va tornar plena de frases subratllades, remarcant que no havia dit tot allò o que estava mal expressat. I al final deia que no volia que li publiquessin.

La gràcia la dóna la distància. En aquells moments t'asseguro que no era divertit! [riu] Al cap de molts anys t'ho mires d'una altra manera.

S'han tornat a trobar, amb Fløgstad?

Sí. Ell també tenia un llibre sobre la Copa del Món de futbol, quan jo vaig presentar el meu, i vam acabar fent moltes entrevistes junts. És un dels grans escriptors que tenim a Noruega.

Com de difícil és, per a un escriptor que vulgui fer literatura a Noruega, arribar a viure'n?

A Noruega, ser escriptor és una bona opció de vida. Les biblioteques del país et compren 1.000 exemplars dels teus llibres tant sí com no. I també hi ha una gran quantitat de beques estatals: una part d'elles són per a joves escriptors. Quan vaig publicar la primera novel·la, encara que comercialment no va funcionar, vaig aconseguir una beca que em va durar set o vuit anys. Ara, però, tenim un govern que no creu gaire en aquestes polítiques, i potser acabaran desapareixent en un futur proper.