Jaume Collet-Serra: “Escapar-se d’un tauró és com sobreviure a Hollywood”

BarcelonaInfierno azul, que es va estrenar divendres, ja és la setena pel·lícula de Jaume Collet-Serra, el cineasta català que ha triomfat en la indústria nord-americana. En el film, Blake Lively -la Serena de Gossip girl -, lluita per salvar la vida en una platja solitària de Mèxic on un tauró monstruós es cruspeix els surfistes com si fossin les olives del vermut. “Escapar-se d’un tauró és com sobreviure a Hollywood, es necessita molta resistència i enginy”, diu.

Spielberg diu que rodar Tauró va ser la seva pitjor experiència com a director i recomanava no rodar mai al mar. Tu no li has fet cas.

No, però n’hi hauria d’haver fet. Rodar al mar és impossible, una de les experiències més horribles per a un director. Per més preparat que estiguis, per bo que sigui el teu equip i que les càmeres siguin a prova d’aigua, al final no pots controlar res. El mar és massa poderós i el clima canvia d’un moment a l’altre. Tot va en contra del procés de fer cinema, que és rodar un trosset d’una escena, després un altre, i que al final tot sembli el mateix moment. Rodar al mar és lluitar contra la natura, però tothom ho ha de fer algun cop i certificar-ho per ell mateix.

Et sents obligat a posar-te a prova?

Sí, en totes les pel·lícules, i en aquesta més que en cap. No saber com rodar-la és el que més m’atreia. Quan vaig llegir el guió li vaig dir a l’estudi que no sabia ni per on començar i van quedar sorpresos. Però és que tècnicament és molt complicat fer creure a l’espectador que ella és al mar al mig d’un roca. Al final, per sort, vaig anar trobant solucions.

Com Spielberg a Tauró, no mostres la criatura fins a la segona meitat de la pel·lícula. ¿És una reacció contra una indústria que tendeix a abusar dels efectes digitals?

No, és pura necessitat. Ell ho va fer perquè tenia un tauró mecànic que no li funcionava i jo perquè el meu tauró era 3D i tenia un nombre limitat de plans digitals al pressupost, així que la majoria els vaig posar al final de la pel·lícula. No perquè sigui el final, sinó perquè encaixava amb el guió. La protagonista no vol enfrontar-se al tauró, sinó ser rescatada. De la mateixa manera, no mira de cara les seves pors. Quan finalment ho fa, també és capaç d’enfrontar-se al monstre i aleshores el veiem bé.

Infierno azul és la teva pel·lícula amb més efectes digitals. ¿T’ha sigut difícil adaptar-t’hi?

No gaire. És una manera diferent de treballar, això segur. Si ja saps que a la pel·lícula hi haurà més plans digitals, deixes més coses per a la postproducció. Així és més divertida, perquè no et limites a veure quins plans et serveixen sinó que penses el que necessites i ho crees. És el futur del cinema.

Per què tries Blake Lively com a protagonista? No és una actriu coneguda per fer papers físics.

És el que buscàvem tant nosaltres com ella. La Blake volia obrir-se al món d’aquesta manera. És una actriu que sempre ha apuntat a estrella i a Hollywood això vol dir que has de ser capaç d’interpretar qualsevol pel·lícula: comèdia, drama i acció. Per això va assumir el repte de fer Infierno azul, que és una experiència físicament extrema: passar vuit hores dins l’aigua cada dia durant vuit setmanes esgota qualsevol. Però crec que a partir d’ara la Blake podrà fer qualsevol pel·lícula, perquè ha demostrat el seu gran potencial com a actriu. Al principi sona la cançó El lado más bestia de la vida, d’Albert Pla. “ Natalia era un poco pija, divertida y sin manías ”, diu la lletra. Una tria curiosa per presentar la protagonista.

Sí, molt apropiada [riu]. Està fet amb intenció, òbviament. La idea era aquesta, agafar les percepcions que tenim d’una persona i mirar una mica més enllà. M’agrada picar l’ullet a l’espectador espanyol en les meves pel·lícules, ho faig sempre, però potser aquí de manera més clara.

Óscar Jaenada té una escena amb Blake Lively, que escenifica el xoc entre la cultura americana i la llatina. És una aportació teva al guió?

Sí. Quan surt un personatge llatí en una pel·lícula, els directors americans parlen del que ells coneixen. Però si el director és llatí o espanyol, com jo, que visc en els dos mons, ha d’aportar-hi alguna cosa perquè no sigui tot un clixé. L’escena servia per explicar com era la Blake, però no volia que fos només una successió de preguntes. Per això li diu coses com que deixi de mirar el telèfon i es riu una mica d’ella sense que ella se n’adoni. Que condueixi una furgoneta no vol dir que sigui tonto. ¿I tens previst reclutar més actors espanyols o catalans en el futur?

Sí, en la pròxima hi haurà un actor espanyol, però no puc dir qui és.

¿I com s’ha pres Liam Neeson que li facis el salt amb la Blake Lively?

[Riu.] Molt bé, ja que ara tornarem a treballar junts [a The commuter ]. La nostra relació segueix sent perfecta, no ha canviat res.