Els sud-africans protesten per la falta de serveis

JohannesburgNo hi ha dia que un dels milers de barris de barraques que omplen Sud-àfrica no esclati en una protesta popular. En cinc mesos, des del setembre de l’any passat fins al gener, hi ha hagut més de 3.200 manifestacions, algunes de les quals han acabat amb càrregues policials. En total, s’hi ha registrat la mort d’una dotzena de persones i han tornat a les retines les imatges de barricades cremant o d’atacs a infraestructures públiques, com biblioteques, clíniques i comissaries, que transporten a les lluites del cruel apartheid.

Les raons de les massives mobilitzacions són la falta de serveis bàsics, com l’aigua, l’electricitat i el clavegueram, i els infrahabitatges. En altres paraules, la societat s’ha despertat de la lluna de mel que va iniciar Nelson Mandela l’abril del 1994 en guanyar les primeres eleccions democràtiques i s’ha imposat la realitat que l’estat del benestar és una entelèquia per a una immensa majoria de pobres que no s’han beneficiat dels avenços que hi ha hagut.

No és fàcil tampoc determinar la taxa de pobresa sud-africana, per la gran quantitat de fonts que hi ha. Segons l’últim cens, del 2011, un 13% de la població, és a dir, uns sis milions de persones, malviu en barraques de llauna en el que la correcció política ha batejat com a assentaments informals. El president, Jacob Zuma, va treure pit en el seu recent discurs al debat sobre l’estat de la nació, passant de puntetes per aspectes com la pobresa i les mancances socials i assegurant que el país avançava en la direcció correcta, ja que havia aconseguit substituir 500 guetos per barris.

Malgrat tot, hi continua havent milers de guetos escampats per tot el país i, si es fa cas del ministre del sector, Trevor Manuel, lluny de reduir-se, tendeixen a mantenir-se o fins i tot a augmentar a causa de la pressió de l’emigració rural. L’increment demogràfic al país es concentra en vuit grans urbs i sobretot al voltant de la gran metròpoli econòmica que és Johannesburg, que, sense gaire oferta assequible de cases dignes, condemna els nous veïns al barraquisme.

Barris de treballadors pobres

Soweto ha estat tradicionalment l’allotjament de milions de treballadors negres pobres. És cert que, amb la democràcia, el vell township -el nom amb què es coneixen els antics guetos- ha vist com molts dels barris que el formen s’han anat modernitzant i fins i tot veïns que han prosperat en l’escala social han preferit quedar-s’hi i fer-se cases confortables abans que traslladar-se als rics barris del nord. Ara bé, a pocs metres, separat per un solar o una carretera, és fàcil trobar-hi el barraquisme en estat pur.

Kliptown és un d’aquests llocs, a tocar d’un complex de pisos de protecció oficial construïts en democràcia. El barri és a sota d’una via ràpida i entrar-hi suposa submergir-se en la misèria urbana, fer un pas cap a carrers sense asfaltar i sense clavegueram, amb barraques gens robustes privades d’aixetes i interruptors. A la zona hi ha cabines de vàters químics comunitaris i unes quantes fonts públiques per abastir, en aquest cas, uns 3.000 veïns. Aquí, quan als mesos d’estiu hi ha tronades fortes al vespre, és difícil dormir “per por que el sostre s’ensorri o perquè cal treure l’aigua que va entrant per tot arreu”, detalla Themba Zuane Dlamini, de 40 anys i sense feina, que viu en una petitíssima casa amb la dona i un amic.

La guspira del malestar popular ha pres i, segons augura Peter Alexandre, professor de psicologia a la Universitat de Johannesburg, que ha analitzat les protestes d’aquest tipus durant l’última dècada, no hi ha cap solució “a curt termini”. Aquest és el gran drama, perquè durant les dues dècades de bonança econòmica, amb mitjanes de creixements anuals del 4%, no s’ha aconseguit acabar amb el llast de la pobresa, i el 2013 el país ja va patir de ple els efectes de la recessió mundial i va ser el que menys va créixer dels seus veïns.

La paciència s’ha acabat. Sipho Dladla, que promou un centre d’ajuda al jovent a Kliptown, posa veu al malestar generalitzat. “No podem canviar la situació de 300 anys en vint anys, és cert, però només fan que donar-nos dates que no es compleixen, i això fa enfadar molt la gent”. L’última promesa feta per l’Ajuntament és que a finals de mes donarà a conèixer els plans per substituir les barraques per pisos socials. Ja ningú hi confia i Ivy Manyama, que fa tres dècades que viu al barri i és una de les que porten la batuta en les protestes, creu que quan s’hagi acabat el termini haurà de tornar a convocar noves manifestacions, com les que va organitzar al gener. Asseguda al pati de la seva barraca, la dona subratlla que cal continuar la lluita, que al seu entendre és “la segona part de la que van fer els pares i els avis contra l’apartheid”.

El cas de Manyama sembla tret d’un manual de clixés. És una dona sola que, sense feina i amb l’ajuda de dues prestacions de 20 euros mensuals, manté els cinc fills amb qui viu. Per rentar-se o cuinar ha d’anar a buscar l’aigua a uns cent metres de casa seva, a les aixetes comunitàries, i per fer el menjar utilitza parafina. La sort, destaca, és que normalment funcionen els fanals del carrer.

Difícil accés a l’aigua

Dos de cada deu sud-africans tenen l’aixeta fora de casa i un 8% s’han de buscar la vida en rius o pous. Pel que fa als lavabos, un 5% n’han de fer servir de químics comunitaris i un 20% utilitzen latrines o pous, segons dades oficials. A més, el govern també explica que l’11% dels ciutadans s’il·luminen amb espelmes i més del 20% cuinen amb parafina o llenya.

La violència dels manifestants amoïna tant dins com fora del gueto. Pel professor Alexandre, és la mostra de la “rebel·lió dels pobres” i la radicalització dels més joves, que, sense expectatives de futur, no veuen més alternatives que sortir al carrer i cremar serveis imprescindibles per a aquestes comunitats. Algunes protestes han acabat amb atacs a clíniques, comissaries o a una llibreria, fins i tot. “Ens preocupa que es destrueixi el barri”, diu Dladla, per a qui les noves generacions han d’aprendre a canalitzar la lluita sense caure en la violència.