Intent d’assassinat del Partit Republicà

Ha estat una rebequeria de Trump. Com un nen mimat que perd una partida al parxís i dona una puntada de peu a la taula de joc. Trump està desesperat perquè no té on anar: no pot tornar a Nova York, on el persegueixen jutges i bancs; a la seva finca a Florida els veïns l’han declarat indesitjable; la seva fortuna ha fet fallida. Els pròxims dies el Congrés haurà de fer alguna declaració contra ell o fins i tot promoure la seva destitució, si tinguessin temps en només dues setmanes.

Entre la xusma que va assaltar el Congrés hi havia un grupet de terroristes, bastants pinxos i gent que, com molts dels seus votants, creuen el que els diguin: que els han robat l’elecció, com alguns creuen que les fotos de l’arribada a la Lluna són d’un decorat o que la Terra és plana. Els assaltants no tenien cap pla ni objectiu concret. Si hagués estat un veritable cop d’estat haurien anat amb les armes, però van ser tres hores d’una pallassada histèrica promoguda per un malalt mental.

El president Biden, amb el desempat al Senat, tindrà ara els famosos 100 dies d’oportunitat. El gran problema el té ara el Partit Republicà. La presidència de Trump serà recordada sobretot per la catàstrofe final. Els senadors i representants que encara després de l’assalt van mantenir l’objecció als resultats electorals seran sempre associats amb la seva infàmia. Trump va segrestar el Partit Republicà i ara l’ha deixat trontollant. Les reaccions de Pence, McConnell i altres llepaculs de trencar amb Trump, juntament amb les dimissions del personal de la Casa Blanca, suggereixen que hi haurà bastanta devastació a la dreta de l’espectre polític.