La increïble història de ‘Bernie’, el botxí adorable

Barcelona“Tan increïble que és veritat”, alertava la frase promocional del pòster de Bernie. La pel·lícula de Richard Linklater -anterior a Boyhood i Abans del capvespre però estrenada avui per atzars de la distribució- explica una història que sembla una de les ocurrències rocambolesques dels Coen; de fet, el mateix Linklater la va definir una vegada com “un Fargo a l’est de Texas”. Però Bernie, a diferència de Fargo, sí que està basada en fets reals. Concretament, en la història de Bernie Tiede, l’ajudant d’una funerària de la petita ciutat texana de Carthage i una de les persones més estimades de la comunitat: generós i amable fins a dir prou, el Bernie era un membre destacat de l’església i l’ànima dels muntatges locals de teatre.

D’ara endavant, entrem en territori espòiler: el 1999 Tiede va ser condemnat per l’assassinat de Marjorie Nugent, una viuda rica i malcarada odiada per tot el poble. Com a bon amic especial, Tiede l’acompanyava sovint en tota mena de viatges i actes socials però també li rentava la roba i li feia la manicura, atrapat en una relació malaltissa i sotmès als capricis iracunds de l’anciana. Un bon dia, en un rampell incontrolat, el Bernie va clavar-li quatre trets i va guardar el cadàver al frigorífic durant nou mesos mentre feia veure que la dona seguia viva.

El que més va atreure Linklater de la història és que, un cop la policia va trobar el cos i el Bernie va confessar, en lloc de girar-li l’esquena, la gent del poble es va bolcar en ell. Molts negaven l’evidència (“El Bernie? Un home tan adorable? No, no m’ho crec”), d’altres el justificaven i la majoria exigien benevolència al fiscal del districte, que davant el panorama va traslladar el judici a un altre comtat perquè no confiava trobar un jurat imparcial a Carthage. Tot i el clam dels seus veïns, a Bernie li va caure cadena perpètua per assassinat i va ingressar en una presó de màxima seguretat, en principi per sempre més.

Fascinant ambigüitat

El segon acte de la història arrenca quan Linklater decideix portar a la pantalla la història del Bernie. Fascinat per la reacció de la comunitat, el director dissenya un dispositiu narratiu molt especial: filma entrevistes reals amb veïns de Carthage i les barreja amb falses entrevistes a actors que interpreten altres veïns del poble i personatges clau del drama de Tiede com el fiscal del districte, a qui encarna Matthew McConaughey en un dels primers papers de la seva resurrecció, tot i que potser no el més distingit d’aquesta etapa.

Amb Jack Black en el rol del Bernie i la gran Shirley MacLaine com a viuda, Linklater relata la seqüència dramàtica dels fets puntuada pels testimonis d’unes entrevistes en què es confonen les fronteres entre la ficció i el documental. I ho fa amb un to de comèdia lleugera, no per rebaixar la càrrega violenta del crim sinó per subratllar la dimensió tragicòmica de la història. És innegable que Bernie pren partit pel protagonista, però també que no rebaixa la cruesa de l’assassinat que comet. Al mateix temps, retrata amb encant la dolçor i bondat -quasi irreal- del personatge. I és en aquesta contradicció que desafia les visions monolítiques de la realitat per situar-se en el terreny de l’ambigüitat quan la pel·lícula ofereix segurament la versió més honesta de la història. “La pregunta central de la pel·lícula és si l’home més amable del món podria assassinar algú -explicava Linklater a Variety -. I la resposta és que sí. Si es donen les circumstàncies necessàries... qui sap de què és capaç algú?”

L’estrena de Bernie el 2011, dotze anys després de la condemna de Tiede, va acabar proporcionant a la història un final que ni el mateix Linklater podria haver somiat. Després de veure la pel·lícula, una advocada, Judy Cole, convençuda com Linklater que la cadena perpètua era excessiva, va investigar el cas i va descobrir a la llibreria de Tiede una col·lecció de llibres d’autoajuda per a víctimes d’abusos sexuals. Cole va demanar una avaluació psiquiàtrica que va revelar que, efectivament, Tiede va patir abusos des dels 12 als 18 anys, una circumstància desconeguda durant el judici. Segons un psiquiatre, la incapacitat de Tiede per escapar d’aquella situació l’havia fet també incapaç d’escapar de la relació abusiva amb la viuda, que entre altres perles l’obligava a depilar-li les cames i fer-li massatges a l’esquena amb un vibrador. Amb aquesta evidència, Cole va convèncer el fiscal del districte per reobrir el cas, i el psiquiatre original del judici, amb la nova informació a les mans, va concloure que els anys que Tiede va reprimir els efectes dels abusos i la seva homosexualitat havien fet que separés les emocions, cosa que li va permetre actuar amb normalitat durant mesos després del crim.

Després de dues dècades a la presó, Bernie Tiede va veure l’any passat com una jutge li concedia la llibertat condicional i una reducció de la condemna a petició del mateix fiscal que el va empresonar. Però la jutge va imposar una sèrie de condicions, la més sorprenent de les quals va ser que Tiede residís en una propietat de Linklater. El director, que s’havia fet amic de Tiede preparant el film, va accedir a allotjar-lo en un apartament que té al garatge de la seva casa d’Austin. “A mi no em costa res deixar que el Bernie hi visqui una temporada fins que aixequi el cap -explicava Linklater a Variety -. Però va sonar com si la jutge digués: «Molt bé, liberal d’Austin, vols que el deixem lliure? Ho farem. Però ara ha de viure amb tu!»” Les últimes notícies que es tenen de Tiede són que segueix vivint a Austin i que treballa de tècnic jurídic. I, segons Linklater, encara no ha vist la pel·lícula que el va fer sortir de la presó.