El Daily Mail va publicar dilluns una història que immediatament va incendiar les xarxes socials. Segons el rotatiu britànic, l'actor Bruce Willis estava considerant la possibilitat de posar una demanda a Apple per reclamar la propietat de les cançons que ell s'havia descarregat a través de la botiga online iTunes.
L'origen de la demanda era, suposadament, el desig del protagonista de La jungla de vidre i Armageddon de deixar en herència a la seva família una col·lecció de música digital valorada en desenes de milers de dòlars. Willis, que com altres usuaris no parava gaire atenció a les condicions de compra d'iTunes, havia descobert que els clients d'Apple no posseeixen les cançons que compren, tan sols el dret a utilitzar-les sota llicència. I aquesta llicència no inclou la possibilitat de compartir-les amb la família ni, esclar, transferir-les en herència.
Música post mortem?
En un gir inesperat, mentre els mitjans es fregaven les mans davant la possibilitat d'una batalla legal entre el gegant de la informàtica i l'heroi del cinema d'acció, Emma Heming-Willis -dona de l'actor- va desmentir ahir la notícia en un tuit breu ("La història no és veritat") en resposta al comentari d'un altre usuari. Sigui com sigui, la història va servir per posar el focus sobre una problemàtica que havia passat desapercebuda a molts usuaris de música i literatura digital. A qui pertany el patrimoni digital que tenim als nostres ordinadors i dispositius portàtils? Què passarà amb aquests continguts quan morim?
Apple, en plena batalla legal amb Samsung, no ha fet cap comunicat sobre la polèmica provocada per la suposada demanda de Willis, però les condicions del servei que ofereix són prou clares: una "llicència no transferible de contingut digital per a la utilització exclusiva d'un usuari final". Encara més, el contracte d'iTunes estableix que l'usuari "no podrà revelar les dades del seu compte a tercers". Javier Maestre, especialista en internet i noves tecnologies, ho resumeix així: "Les obres intel·lectuals no estan subjectes a la mateixa legislació que els objectes materials. Quan compres un llibre, adquireixes el suport en paper del llibre, no la novel·la. Però quan es tracta d'un programa de software o un contingut digital, com que no hi ha suport físic, només adquireixes el seu dret d'ús", remata.
Feta la llei, feta la trampa
Evidentment, qualsevol -fins i tot Bruce Willis- podria copiar la seva biblioteca digital en format de CD: és un dret que la legislació espanyola concreta en la famosa còpia de seguretat. I una vegada que el contingut digital es transforma en suport físic, no hi ha cap impediment perquè el propietari ho transmeti com vulgui. Però en un món que cada vegada tendeix més cap al núvol digital -emmagatzematge remot dels nostres arxius digitals- sembla una incongruència haver de tornar al suport físic per compartir una cançó o un llibre.
Una altra possibilitat és, simplement, transmetre el dispositiu (iPod, iPad, etc.) amb tots els continguts a una altra persona. Però aquesta solució comporta un risc: si el dispositiu necessita accedir a un compte determinat per actualitzar-se, els continguts podrien desaparèixer. Sense el compte -individual i intransferible-, la integritat del patrimoni digital perilla. "La Declaració dels Drets Humans reconeix el dret dels autors a una remuneració adequada per les seves obres, i també els drets dels usuaris a beneficiar-se del progrés cultural i tenir accés a aquestes obres", assenyala Maestre. "Però el problema és que la legislació espanyola no protegeix aquests interessos: només els intermediaris". És a dir, les discogràfiques i les botigues online com iTunes i Amazon.
Sentència trencadora
La conclusió d'aquest panorama és que, pel mateix preu, la compra d'un CD tradicional té associats més drets que l'adquisició d'un àlbum en format digital. Si més no, ara que s'han eliminat els sistemes d'anticòpia DRM dels CD. I pel que fa al dret d'ús de la música, serveis com Spotify -que permet l'accés a un amplíssim, si bé no exhaustiu, fons de catàleg musical a canvi d'una quota mensual- es postulen com a alternativa puixant a l'acumulació d'arxius en la memòria dels ordinadors.
Aquesta problemàtica, però, es podria capgirar a partir d'una sentència recent del Tribunal Superior de Justícia de la Unió Europea, que es va promulgar el 3 de juliol, que atorga als usuaris que han comprat qualsevol software en format digital la possibilitat de transmetre'l com ells vulguin. Segons l'advocat Xavier Riba, especialitzat en dret de les tecnologies de comunicació, els arguments d'aquesta sentència es podrien aplicar "a qualsevol contingut en suport digital".
"El titular dels drets de la música i els llibres digitals els podria transferir lliurement i, en cas de mort, podrien passar als seus hereus, encara que la llicència digui el contrari", explica Riba. És a dir, que si Bruce Willis vol compartir la col·lecció de música digital amb la seva família, té una solució més immediata que demandar Apple: mudar-se a Europa. "La sentència estableix que el dret a limitar la distribució de l'obra intel·lectual s'esgota en la primera compra en la Unió Europa: a partir d'aleshores, està en lliure distribució", explica Riba.
En resum, que si bé fins ara el marc legal feia molt complicat cedir el nostre patrimoni online un cop morts -en lloc de compres digitals parlaríem més aviat de lloguers vitalicis-, aquesta sentència podria dibuixar un escenari molt diferent. Falta veure, però, com s'aplica la sentència i què hi té a dir Apple.
L'enterrament digital
Però els problemes associats a l'herència digital no es limiten a la transmissió del patrimoni online . Un perfil de Facebook o un compte de Twitter no es consideren patrimoni immaterial, però en el món actual formen part d'una identitat virtual que els hereus poden voler gestionar. I si tancar definitivament un perfil de Facebook ja és difícil per al seu propietari, encara és més complicat i farragós per als seus hereus.
L'últim crit en serveis funeraris, per exemple, és la recuperació de la memòria digital. Per 150 euros, l'empresa barcelonina Second News localitza i esborra el rastre dels difunts a internet. En el cas de Facebook, el compte es pot fer desaparèixer, però també es pot convertir en un memorial, un espai on els amics i familiars poden deixar missatges i mantenir viu el record, però sense que ningú hi publiqui mai res des del perfil del difunt.