"A Hongria, l’existència per a un jueu és impossible"

Molts jueus es van trobar que no podien tornar a casa. O els seus pobles, famílies i amics de la infància havien sigut assassinats en massa, o les seves cases havien sigut ocupades pels seus veïns cristians. Amb el suïcidi de Hitler no va desaparèixer l’antisemitisme. L’agost del 1946 Mór Reinchardt escrivia una carta al president de l’Oficina de Jueus Hongaresos: “Aquí, a Hongria, l’existència per a un jueu és impossible. Per tant, hem de marxar. Hem d’emigrar”.

L’espoli del patrimoni jueu es va estendre per tots els països de l’Est. En algunes poblacions com Kunmadaras (Hongria) van atacar i matar jueus. Els acusaven de robar els fills dels cristians. No va ser un cas aïllat. A Polònia almenys 500 jueus van ser assassinats després de la rendició alemanya, una xifra que alguns historiadors tripliquen. A la població polonesa de Kielce, la mentida d’un nen (que va dir que un jueu l’havia segrestat) va sublevar la població. Masses enfurismades van matar 42 jueus i en van ferir 80 més. Després d’incidents com aquest, molts jueus van fugir cap a l’oest. Es van crear organitzacions clandestines que subornaven els soldats de les fronteres i ajudaven els jueus a emigrar als Estats Units, la Gran Bretanya i Palestina. Es calcula que 200.000 jueus van fugir de Polònia, 18.000 d’Hongria, 19.000 de Romania i 189.000 de l’antiga Txecoslovàquia després de la guerra. No van ser els únics que van patir la violència. També les minories ètniques de diferents països van patir represàlies.

No es tindria consciència del genocidi fins temps després. Raphael Lemkin, l’advocat d’origen polonès que va encunyar el terme durant el conflicte, no va aconseguir que les Nacions Unides acceptessin la Convenció sobre la Prevenció i la Penalització dels Crims de Genocidi fins al 1948 (ho havia intentat sense èxit a la Conferència de Pau de París el 1945). Els Estats Units no van ratificar el tractat fins al 1988. “Es canvia el sistema polític i jurídic i s’escriu sobre l’Holocaust a partir del 1945, però no hi ha una clara consciència sobre el genocidi fins als judicis a Adolf Eichmann (va ser condemnat a morir a la forca per crims contra la humanitat el 1962) i també a partir de Ruanda i Iugoslàvia. El canvi de sensibilitat arriba més tard, també amb els monuments. Primer es ret homenatge als herois, i no és fins molt més tard que es recorda les víctimes. Els memorials de la Shoah són molt recents a tot arreu”, argumenta Alfons Aragoneses.