Harper Lee publica la desencantada seqüela de ‘Matar un rossinyol’

BarcelonaAmb més de 40 milions d’exemplars venuts arreu del món i una adaptació cinematogràfica molt coneguda, Matar un rossinyol continua sent considerada una de les millors novel·les d’aprenentatge de la segona meitat del segle XX. La protagonista, la petita, entremaliada i tossuda Scout, no ha deixat de fascinar noves generacions de lectors des que el llibre va ser publicat, el 1960. El magnetisme s’estén també al Jem, germà i company d’aventures de la Scout; el Dill, l’imaginatiu i rabassut amic que els acompanya als estius -inspirat en l’escriptor Truman Capote-, i el pare de les criatures, l’advocat Atticus Finch, que a la novel·la es decideix a defensar el negre Tom Robinson perquè està convençut que, a diferència del que pensen la majoria dels habitants del poble d’Alabama on viuen, no ha violat la filla dels Ewell.

Matar un rossinyol denuncia el racisme al sud dels Estats Units durant la dècada dels 30, en plena depressió econòmica. És una novel·la emblemàtica perquè la rectitud moral d’Atticus Finch encara commou, i perquè el desenllaç mostra -com tantes altres ficcions- que conèixer la veritat no implica assolir el perdó. Fins fa poc tenia també l’aura de ser l’única novel·la que Harper Lee (Monroeville, 1926) havia escrit.

“És millor no dir res més que dir ximpleries”, declararia l’autora en diverses ocasions, sempre que se li demanava pel pròxim llibre. Aquell impressionant debut, que havia aconseguit el Pulitzer l’any 1961, vendes milionàries i deu traduccions en pocs mesos -ara en són més de 40: la catalana, de Xavier Pàmies, no arribaria fins al 2006-, va acabar bloquejant Lee, que va considerar que ja havia escrit tot el que havia d’escriure i es va retirar del ring literari. Així i tot, aquest mes de febrer HarperCollins anunciava que publicaria una segona novel·la de l’escriptora, que havia localitzat per sorpresa la seva advocada, Tonja B. Carter. El resultat és Go set a watchman, que arriba avui en castellà i català, just l’endemà que l’edició anglesa: en castellà, Ve y pon un centinela és la carta de presentació de la línia HarperCollins Ibérica, i en català, Vés i aposta un sentinella és publicada per Edicions 62 i traduïda per Anna Llisterri, que recentment s’ha ocupat de La mort del pare, de Karl Ove Knausgård.

Una primera novel·la ‘perduda’

L’expectació per la novel·la té pocs precedents: Amazon assegura que no tenia tantes comandes per avançat des de l’última entrega de Harry Potter. És lògic, per tant, que la tirada inicial en anglès de la nova novel·la de Lee sigui de dos milions d’exemplars. Vés i aposta un sentinella és, efectivament, una novel·la inèdita de l’escriptora, però la va acabar el 1957, tres anys abans que Matar un rossinyol. A més, l’acció del llibre es desenvolupa a la dècada dels 50, vint anys després que el seu debut oficial. En comptes de ser explicada a través dels ulls de la petita Scout Finch, l’autora opta per un narrador en tercera persona, que marca una distància amb els fets. N’hi ha prou comparant les primeres frases de totes dues obres. “Quan li faltava poc per complir tretze anys, el meu germà, en Jem, es va trencar malament el braç a l’altura del colze -comença Matar un rossinyol -. Quan el va tenir curat, li va passar la por de no poder tornar a jugar més a futbol americà, pràcticament va deixar de pensar-hi”. L’inici de Vés i aposta un sentinella (títol que prové d’un passatge de la Bíblia) és més suau: “Des d’Atlanta que mirava per la finestra del vagó restaurant amb un plaer gairebé físic. Mentre es prenia el cafè de l’esmorzar, va observar com s’allunyaven els últims turons de Geòrgia i apareixia la terra vermella, i amb ella les cases amb teulades de llauna plantades al centre d’una esplanada de terra, i a l’esplanada hi creixia la inevitable berbena, envoltada de pneumàtics emblanquinats”.

En aquesta primera novel·la, perduda fins fa poc, Harper Lee narra la tornada a Maycomb de Scout Finch, que ara té 26 anys, ha abandonat el diminutiu -es fa dir Jean Louise- i visita el seu pare, Atticus. Jubilat i de salut fràgil, l’heroic Atticus Finch té una visió desencantada de la vida i ofereix un punt de vista contradictori amb el que fins ara l’havia honorat: l’antic advocat s’ha convertit en un fanàtic racista que no pot suportar la Cort Suprema dels Estats Units ni, encara menys, els avenços de l’Associació Nacional pel Progrés de les Persones de Color. Diu que els seus advocats sobrevolen la zona “com voltors”. I en un altre passatge, afegeix: “No pots criticar el Sud perquè ens molesti que gent que no en té ni idea dels nostres problemes es dediqui a alliçonar-nos”. Jean Louise detesta les idees del seu pare: “Mai més no em creuré res del que em diguis -li deixa anar-. M’avergonyeixo de tu, i també m’avergonyeixen les teves conviccions”. El seu germà, Jem, és mort, i la jove dubta entre reprendre la relació d’amor amb Henry Clinton, que tampoc té opinions gaire constructives sobre els negres, o tancar el capítol per sempre.

Una autora absent

La publicació de Vés i aposta un sentinella ha aixecat força polseguera als Estats Units. Diaris com The New York Times han exposat les contradiccions de l’advocada de Harper Lee, Tonja B. Carter, que hauria tingut notícia de l’inèdit el 2011, poc després que un expert de Sotheby’s visités Monroeville per avaluar el manuscrit després que n’hi parlés Samuel Pinkus, llavors agent literari de l’autora. S’ha arribat a dir que la mort de l’última germana de Lee, Alice, l’any 2014, ha sigut decisiva perquè es desbloquegés la publicació del llibre. Harper Lee, de 89 anys, viu des de l’any 2007 en un geriàtric després de patir un vessament cerebral que la va deixar pràcticament cega i sorda. Uns dies abans de la publicació de Vés i aposta un sentinella l’autora va assistir a un dinar al seu poble natal on se li va entregar la novel·la. L’única declaració que n’ha transcendit és la resposta que va donar sobre si mai havia pensat que el llibre es publicaria: “Esclar que sí. No sigueu ximples!”, va dir.

El cas d’Atticus Finch: d’heroi a ressentit

Oprah Winfrey, una de les prescriptores nord-americanes amb més seguidors, va definir fa anys Matar un rossinyol com “la novel·la nacional dels Estats Units”. En una societat injusta hi havia excepcions valentes com la de l’advocat Atticus Finch, que era capaç de jugar-se la pell perquè creia en valors com la justícia i la igualtat. Per al personatge, Harper Lee es va inspirar en el seu pare: també ell havia defensat, a la dècada dels 30, diversos acusats negres. A Vés i aposta un sentinella Finch té 72 anys: ha deixat de ser el model de conducta en qui els joves estudiants de dret s’emmirallaven -va fer créixer les vocacions- per convertir-se en un ressentit i un racista.